Ceriwden/Història4

Ceriwden
Pàgina principalFull de personatge (1)Història (1)Història (2)Història (3)Història (4)Història (5)

La Profecia

Cada vegada deixo passar més temps, potser arribarà un dia en què deixaré d’escriure. Aquesta vegada feia ja més d’un any que no em prenia el temps per parlar del que va passant. Potser estigui millor. Aquestes paraules no les ha de veure ningú més que jo. Hi ha massa secrets desvetllats, es perillós. Potser hauria d’agafar aquest diari i esborrar-lo del disc dur, destruir totes les còpies de seguretat...

La darrera vegada que vaig escriure vaig parlar de Sergei i d’Alazais. Sergei no és amb nosaltres. Chang es va cansar d’haver-se d’amagar, de manera que se’n va encarregar... sigui el que sigui el que signifiqui això (i prefereixo no saber-ho). Alazais tampoc. La varen tornar a atacar una colla de cyborgs (no recordo si era el segon o el tercer atac que patia). Varem anar a ajudar-la i els varem destruir, però el darrer, en destruir-se, va esclatar. Alazais, Sara, Carlos, Roger i jo erem just al seu costat. Alazais va desaparèixer i la resta varem caure en torpor. Vaig anar a l’Aliança, per veure si em podien dir com la podia ajudar, però no em varen rebre gaire be. Excepte l’àvia, Maria... crec que ella em considera part de la seva família. Al cap i a la fi, sembla que Roger és descendent de la seva germana.

Carlos ha trigat un any a despertar. Durant aquest temps, Anton ha marxat. Es part de la profecia... He parlat de la profecia?

Cuando el hijo pródigo regrese a casa

y el extranjero se haya ido,

cuando el príncipe ejerza su reinado

y se recupere la joya perdida,

cuando el bufón enfrente sus temores

y el aprendiz acepte su destino,

cuando el hermano perdido encuentre la llave

y esta sea consumida,

cuando el clérigo abrace la nueva fe

y el hechicero abandone sus demonios,

cuando el consejero abandone el consejo

y el mago encuentre su fuerza,

cuando el soldado proteja al reino

y el pastor enderece el viejo cayado,

cuando las montañas frenen al invasor

y el lobo doblegue al monstruo,

cruzará por el puente tendido

hasta los pies del rey

quien, junto a su consorte,

reunirá a su ejército,

tomará la corona

de las manos muertas del horror,

someterá al Caos

y alejará la fuente de la magia roja.

Però de la profecia ja en parlaré després. Rellegeixo els darrers documents que vaig escriure i veig que de la darrera cosa que parlava era dels nous vampirs que apareixien cada nit. Gent dèbil, que probablement no podran sobreviure... però que no seré jo qui els matarà. Ja ho varem solucionar. Gràcies a la gitana, la vident. Ella va poder veure on apareixeria el qui els creava la propera vegada. Pero jo soc qui pot veure millor les coses amagades, y a pesar d’això el meu poder no va ser suficient per travessar el seu poder d’ocultació, de manera que solament varem poder capturar un pobre Brujah dominat i no el nosferatu que l’enviava i el cobria amb la seva capa d’ombres fins que estava al cor del nostre territori. De manera que tot va tornar a començar, aquesta vegada els nous vampirs eren toreador.

Per sort, els nostres poders poden millorar amb la dedicació suficient. Em vaig dedicar amb totes les meves forces a millorar la meva capacitat de veure el què s’oculta i la següent vegada que la gitana va veure clarament on apareixeria l’estavem esperant. No va ser una trobada gaire bona de cara a mantenir la Mascarada... però es va acabar el problema dels vampirs creats cada nit, i en general els nosferatus ens estan deixant en pau... El qui venia no era un qualsevol. Sara i jo el varem agafar per banda, però va sobreviure, i li quedava sang suficient com per aconseguir fugir de nosaltres. Es el primer ésser que trobo capaç de fer-ho.

Pobre Armand! Va haver d’encarregar-se d’educar els nous vampirs, de intentar explicar-els-hi el que poguessin necessitar per sobreviure... i després els vaig fer fora. Els vaig enviar a Amèrica. Els hi he donat una oportunitat i es tot el que puc fer per ells. No volien anar-se’n, això era casa seva... em sap greu. No diré que els seus plors no pesin en la meva conciència, però és una càrrega lleugera comparada amb tantes altres coses que he hagut de fer... o que hauré de fer encara. La mort de Sergi encara em pesa, crec que sempre més em pesarà. I el mal que vaig causar a Marco. I la destrucció de Stormbringer, encara que fos una cosa bona. I temo un dels versos de la profecia... però ja he dit que de la profecia en parlaré després.

Perquè la profecia no és la única força màgica i poderosa que hi ha en les nostres vides. Ara mateix, caminem perseguint un somni. Un somni que se’ns ha repetit a Carlos, a Lidia i a mi. Un pati d’un castell, en una nit determinada. La nit l’hem recuneguda perquè hi havia un estel determinat, un cometa en realitat. I el castell, Armand el va dibuixar per nosaltres, seguint les descripcions de Lidia, i per casualitat (o potser va ser cosa del destí) Chang el va veure i el va reconèixer. A l’actualitat solament en queden ruines, d’aquest castell en terres hongareses. Hem anat tots tres, amb Roger, a veure el castell del somni la nit en què el cometa tornaria a brillar com en el somni (amb permés del príncep local, evidentment).

El pati d’armes. Recordavem com estavem en el somni, nosaltres tres i una cuarta persona. L’estel estava en el lloc on havia d’estar, també nosaltres. Varem dir a Roger que es poses en el lloc de l'altra figura que veiem...

I la llum de tots els estels va venir del cel a nosaltres, a través de nosaltres a Roger i de Roger a la terra.

I quan la llum es va apagar, varem mirar al nostre voltant. Allí estavem Rodrigo, Hector i jo, Nemain, al voltant de Yakov, fill de Saulot, que ens deia que el ritual havia anat be i el cercle havia començat a rodar. Solament nosaltres tres haviem respost a la seva crida i estavem disposats a anar fins a la fi per salvar el nostre clan dels Usurpadors. L’únic que ens ha promés Yakov és que morirem abans si el seguim, però que d’alguna manera que no ens vol explicar la nostra mort servirà per portar la caiguda als assassins de Saulot i de tota la seva sang quan la seva estrella no estigui tan alta, quan arribi el temps. Soc Nemain, vaig ser una doncella guerrera a la meva tribu, allà a les illes que els odiats romans van anomenar Britania. Ja fa més de mil anys que em vaig convertir en una guerrera Salubri, i vaig lluitar amb Baali i altres dimonis enlloc de lluitar amb els romans. I ara tota la meva sang crida per lluitar contra els Tremere. Però soc Salubri, i se que hi ha més coses que una espasa a la meva ma. Si Yakov diu que es la manera, el creuré. Tots els Deus saben que necessito que m’expliqui el perquè de tot, que necessito saber com la nostra mort serà el que ens portarà a la victòria. Però si no ens ho vol explicar, si creu que no ho hem de saber... la meva decisió de confiar en ell ja està presa, i hauré de lluitar amb mi mateixa per seguir-lo sense tenir les respostes que necessito.

Yakov va parlar amb nosaltres, però sense donar-nos cap veritable resposta. Varem quedar en reunir-nos a Budapest per començar el camí cap a Coeris, el cor dels nostres enemics.

Quan varem arribar, hi havia una subhasta d’esclaus. Mai no m’han agradat aquestes coses. Nosaltres, els celtes, mai no hem tingut esclaus, no hi ha res més gran que la llibertat d’un home. Un deute pot portar a algú a veure’s obligat a servir, però no és el mateix un servent que un esclau. Certament, les tribus celtes sempre han lluitat unes contre les altres i han agafat presoners, però els presoners no han estat esclaus... però això no importa ara, ja fa molt temps que els romans van acabar amb la nostra manera de viure. Ja fa massa temps que els druides no es reuneixen sota els roures...

Estavem passant prop de l’estrada on es mostraven els esclaus quan una noia va ègar una puntada de peu al subhastador i va fugir. La varem seguir (i la varem ajudar una mica). Estavem parlant amb ella, i just acabava de donar-li paraula que l’ajudaria quan va arribar un home (un vampir) que va dir ser la ma dreta del príncep i que ens volia comprar la noia, ja que el príncep estava interessat en ella. Em vaig negar, evidentment. Rarament es veu en aquests dies gent que es rebeli contra el seu destí, i no estava disposada a abandornar-la a la seva dissort.

De manera que va venir amb nosaltres. L’home que havia intentat comprar-nos-la ens va seguir, pero entre els tres el varem despistar. Encara, camí d’on haviem de reunir-nos amb Yakov, varem trobar un boig que amb paraules apocalíptiques va llençar una multitud contra nosaltres, però els varem deixar enrera amb facilitat.

I ens varem posar en camí cap al nostre destí, mentre em rondava pel cap una frase que vaig sentir una vegada que un guerrer enemic deia a un altre: "corre a trobar la mort abans que no et trobi ella a tu" (puc assegurar que aquells dos la van trobar amb prou facilitat). La noia es va disfressar entre els nostres servidors, per si de cas.

El camí va anar passant sense pena ni glòria fins un petit poble on no varen voler hostatjar-nos de cap manera. Parlaven d’un gran caçador que els protegia, però en els dies de la meva vida mortal hauria posat a prova aquesta protecció si algú s’hagués atrevit a tractar-me amb aquella descortesia i m’hagués mentit tant descaradament. Però soc una guerrera Salubri i no lluito contra una pila de mortals arreplegats si hi ha un altre camí. Varem posar-nos en camí cap al poble següent, a l’altre costat del bosc. A meitat de camí ens varen atacar. No se qui eren, però ens esperaven amb els arcs a la ma. Traidorament van disparar sobre nosaltres, i els nostres servents mortals van resultar ferits. Però a més dels servents mortals, anavem tres guerrers de Sang noble (perquè no conec cap sang més noble que la de Saulot), i els nostres atacants eren menys que pols davant les nostres espases. Aviat se’n van adonar i van fugir. Rodrigo els va perseguir, però Hector i jo no. Per darrera s’acostava un altre carruatge que va enviar els seus homes d’armes al galop cap a nosaltres i jo no savia si venien a ajudar-nos o a atacar-nos, de manera que els vaig esperar al mig del camí espasa en ma, mentre Yakov, Hector i la noia començaven a ajudar els ferits. Per sort, venien a ajudar-nos; i el seu ajut era benvingut, ja que havien incendiat el nostre carro i alguns dels ferits no podien anar a cavall. Ara devem un favor a un noble vampir, i segurament no el pagarem mai, perquè abans vindrà la nostra mort. Varem anar amb ell fins a la fi del seu viatge, quan ens va presentar el príncep al que anava a visitar. Però no m’importen les ciutats i els prínceps, ja no recordo els noms. Perquè, si el meu clan està morint i jo camino cap a la meva mort? Solament tinc davant meu un viatge i ja no tornaré mai enrera. Costa pensar que vaig camí de la meva mort. No es que tingui por d’ella, quan vius amb l’espasa a la ma saps que pots trobar-la en qualsevol moment, en qualsevol lloc. Però portes l’espasa a la ma per poder-la allunyar, per vèncer, per aconseguir alguna cosa millor pel teu poble corrent el risc de morir, però esperant que no sigui la teva sang sinó la de l’enemic la que ho aconsegueixi. Els druides ofereixen la sang dels sacrificis, els guerrers vessem la dels nostres enemics; sempre és la sang la que aconsegueix el que el poble necessita.

Potser per això vaig entendre el que se’m va oferir aquella nit, fa ja tant de temps. Aquell estranger havia arribat amb els romans, però no era un d’ells. La seva pell era blanca (com he après després que és la de tots els de la Sang), el seu cabell i els seus ulls negres com la nit, i em va semblar que els estels brillaven solament per iluminar-lo. Crec que em vaig enamorar. Però ell no. Ell va veure el foc de la meva ànima i va pensar que jo podia portar nova força al clan, a les lluites dels guerrers Salubri contra Baali i dimonis. Ell va veure la impresió que m’havia causat, es clar. Cap mortal no pot amagar res a un vampir, i menys a un amb una sang tan propera a la nostra font. Un fill de Samiel, fill de Saulot. Però no ho va aprofitar. Em va parlar moltes vegades, em va fer saber tot el que havia de saber per escollir si volia seguir el seu camí. Però mai no em va acaronar, mai no va em va fer pensar que m’estimaria... i de fet abans de que jo escollís em va deixar ben clar que no seria així. Em va trencar el cor.

Però vaig acceptar la seva oferta, la seva nova vida. Recordo aquella nit, la nit en què vaig estar més a prop d’ell. L’única vegada que em va tractar amb alguna cosa semblant a amor. Vaig anar-me’n de casa els meus pares, sense endur-me res més que la meva espasa. Em va portar al bosc, entre els roures, com els druides quan ofereixen un sacrifici. Allí em va prendre entre els seus braços i jo em vaig entregar a ell, vaig donar-li la meva sang i la meva vida, i a canvi ell en va donar part de la seva, la sang de la inmortalitat, la força necessària per lluitar contra els diables. Poc imaginava ningú en aquell temps que arribaria un moment en què uns mags mortals robarien aquest mateix do per als seus propis fins i que després robarien la sang del pare del nostre clan per prendre el nostre lloc en la societat dels inmortals. I que no en tenen prou amb això: volen veure mort fins al darrer de nosaltres, curadors o guerrers.

Però no estava parlant d’això... seguiem el nostre camí per deixar la noia al castell del seu germà. Abans d’arribar, varem trobar el Mestre Zelius, constructor de castells. Està preocupat, perquè ha descobert un esquema en els castells que ha estat construint darrerament, alguna cosa relacionada amb un dimoni... no ho he acabat d’entendre, però ens ha dit que per mantenir-lo controlat i lligat cal gravar unes runes en una sèrie de castells que ha construit. Un d’ells és el del germà de la noia. Ens hem compromés a gravar-les. La darrera l’hem de gravar a Coeris, la font del nostre mal, la fi del nostre viatge, la mort a la qual caminem.

També varem trobar una estranya parella, Anatole i Lucita, que estaven excavant en una antiga torre de guaita per trobar un certs document que ell havia somniat que hi havia allí enterrats. També ens va dir que havia somniat amb nosaltres, que l’haviem d’ajudar. Qui som per dubtar del poder del destí, quan és al destí al que volem encomanar la nostra missió? Ens van semblar sincers i els varem ajudar. Hi havia uns pergamins escrits en l’antiga llengua d’Enoch, que el meu mestre m’havia ensenyat. També hi havia una làmina d’or que podriem considerar alguna cosa així com una "guia de traducció", encara que no hauria permés a ningú que no conegués l’idioma més que entendre unes poques paraules... potser el suficient per poder començar a estudiar-lo. Ells van copiar tots aquests documents i van ser de l’opinió que era millor tornar-los a deixar enterrats. Ho varem fer així.

Poc després varem arribar al castell de la família de la noia (de fet, la torre on haviem trobat els documents era ja dins els terrenys de la família). El seu germà va resultar ser un vampir embogit que havia devorat el seu sire (el seu avi). Però varem gravar les runes al soterrani i va parar la tempesta, i quan el varem tornar a veure fins i tot semblava haver recuperar el seny. No em va agradar deixar allí la noia, no se fins quin punt el seu germà serà estable... però ella ho considera el seu deure. Qui soc jo per discutir el deure de cadascú?

Varem seguir el nostre camí i varem trobar una tribu de gitanos. Ens varem acostar perquè ens diguessin la bonaventura, vaig pensar que podia ser divertit. La gitana que va fer la lectura va veure la nostra mort i el cumpliment de la nostra missió després d’ella. No ho entenia. Però jo si. És solament una confirmació de que Yakov no s’equivoca... una confirmació de que ens cal caminar cap a la mort. De vegades crec que voldria tenir-la ja a sobre, que si triga no seré capaç de seguir aquest camí. Vull viure, és així de senzill. Vull veure els boscos i els camps, vull lluitar per destruir els dimonis que caminen sobre la terra, vull veure els pobles tranquils i feliços gràcies a la nostra acció, encara que no sàpiguen el que fem per ells. Yakov ens ofereix una victòria que no veurem, i em resulta difícil seguir-lo i confiar.

Mentre estavem en aquesta lectura, van acostar-se uns homes d’esglèsia a atacar els gitanos, i nosaltres els varem defensar. Van calificar tant els gitanos com a nosaltres mateixos de dimonis. No els vaig dir res, perquè no vaig arribar a encarar-me amb el seu cap, però les paraules em cremaven a la gola: què en saps tu, de dimonis? Jo he lluitat contra ells des d’abans que nasquessis, porto segles fent-ho. I si confons aquesta pobra gent amb dimonis, és que no tens ni idea de què són.

Però estem en temps de fanàtics, i aquells homes ho eren. Els gitanos van fugir, i quan ho van haver fet, nosaltres també ens varem retirar. No hi ha honor ni glòria en matar els mortals fins el darrer home, encara que siguin com aquells inquisidors.

I varem despertar. Roger ens havia estat vetllant, i començava a preocupar-se: trobar un refugi per tots quatre i portar-nos-hi amb nosaltres tres inconscients era difícil. Jo recordava tota la vida de Nemain, com Carlos recordava la de Rodrigo i Lidia la d’Hector.

De vegades em pregunto perquè jo? No n’hi ha prou amb haver perdut aquella vida tranquila de noia de casa bona, estudiant a la Universitat i anant a la parròquia, somniant amb les coses que podiem fer per posar un granet de sorra per fer un mon millor... encara que he de reconèixer que la meva vida actual és més interessant... de vegades, massa pel meu gust. No només vaig haver de despertar una nit per descobrir que m’havia convertit en un vampir. N’hi ha que tenen una vida relativament tranquila, tenen un sire que cuida d’ells durant els primers anys, o decenis, de la seva nova vida i els guia en el que trobaran després. Clar que tampoc és el que passa sempre. N’hi ha més d’un que no coneix el seu sire, o que solament es un peó més per ser usat... però trobo que hauria estat be. Però a mi m’ha tocat ser el príncep i guiar als meus a la supervivència des del no res. I crec que no m’està sortint tant malament. Però això tampoc es suficient. Ara em trobo amb profecies que fan dones mortes fa cinc-mil anys i màgies milenàries que m’involucren en cercles que no entenc... agua i ajo, que diuen. Com diuen els castellans, "ya que estamos en baile, a bailar".

El que estava explicant. Ens varem despertar i recordava Nemain com si fos jo mateixa, com si fossin els records de la meva pròpia vida, d’una altra vida meva.

Estava una mica confosa. No sé què és el que he de fer, però vaig pensar que potser seria una bona idea comprovar que totes aquelles runes estan gravades, i també buscar els documents enterrats en aquella torre de guaita.

Però a la zona on hi havia hagut la torre ara hi havia una urbanització... en fi, tenim el que queda dels documents i suposo que els propietaris d’aquella casa es donaran per compensats per les destrosses... si és que vaig amb una pila d’animalicos...

Hauria de tornar a casa. No està be carregar Andrea i Arnau amb totes les meves responsabilitats i estar fora més temps del necessari... però suposo que necessito unes vacances. Ara no estic actuant com a príncep, sóc solament Ceriwden voltant pel mon amb Roger, Lidia i Carlos. Una mica d’irresponsabilitat i bogeria. Però he de tornar.

I mentre conduiem cap a un altre dels castells que havia anomenat el mestre Zelius, vaig notar un mareig, i amb prou feines vaig tenir temps de parar la moto fora de la carretera abans de notar com queia per tornar a ser Nemain.

Corriem. Sentiem els llops que ens perseguien, cada cop més a prop. Corriem pel bosc i Yakov ens dirigia. Els llops s’apropaven. No sabiem on trobariem refugi. Un llop va saltar sobre meu, però el meu sire m’havia entrenat be. No solament això, m’havia enviat amb d’altres mestres, i un d’ells va ser un Gangrel que m’havia ensenyat la seva disciplina. Vaig convertir les meves mans en urpes com les dels llops que ens perseguien, vaig cremar sang per donar tanta força com pogués als meus braços i el llop que havia saltat sobre meu va caure mort quan va rebre el meu cop. Però n’hi havia més. I en van morir més. De tota manera, no hauriem pogut amb tots si no hagués estat perqué en una cruilla varem prendre el camí de la dreta i van deixar de seguir-nos en entrar en aquella vall.

La vall era tranquila, era bonica. Els llops es van quedar udolant a fora, no varen entrar. I nosaltres varem començar a caminar cap a l’altre extrem de la vall. Per cert, Yakov havia desaparegut.

El problema va ser que l’altra banda de la vall no semblava molt disposada a acostar-se. Nosaltres ja caminavem, ja... però sempre era a la mateixa distància. De tota manera, gairebé no ho vèiem. Solament el camí, el rierol al costat i la boira... poques vegades veiem les muntanyes.

Semblava evident que erem en una vall encantada i no em va semblar inteligent abandonar el camí. Mentre els meus dos companys vigilaven vaig separar la meva ànima del meu cos per explorar la vall. Y vaig veure Taliesin, el follet d’aquella vall, el jove entremeliat que no ens volia deixar marxar per no estar sol.

Li vaig regalar una corona de flors com les que feia quan era nena en el meu poble. Hector li va fer una flauta amb una canya. Y Rodrigo va fer una talla amb un tros de fusta. Taliesin ens va regalar una túnica a cadascun de nosaltres. Però no es mostrava. El varem cridar, i en pronunciar el seu nom per tercera vegada va començar a parlar amb nosaltres.

No va ser fàcil convèncer-el de que ens deixés marxar. Solament quan varem aconseguir fer-li entendre que vivim de sang i que allí, sense gent de qui alimentar-nos, moririem, que ens va deixar marxar; no sense abans fer-nos prometre que el tornariem a anar a veure. Si seguiem vius. Es una promesa que no crec que poguem cumplir.

Fora de la vall ens esperava Yakov.

I varem despertar, i recordant la música de Taliesin el vaig voler anar a veure. Però la vall ara ja no és màgica. Hi ha un poble. Varem preparar regals com els de fa mil anys per Taliesin. Les fades no moren. I el vaig cridar. "Qui recorda encara a Taliesin en aquesta vall?" No era el jove rialler i joganer que jo havia vist un instant abans, mil anys enrera. Era un vell, a qui la mort de la creença en la magia estava matant. La falta d’ilusions, de fantasia. La banalitat del mon. Com a totes les fades. Però Lidia va tocar la flauta amb ell, com mil anys enrera havia fet Hector, i la gent es va acostar a escoltar. Una espurna d’alegria per una ànima entristida. Aquells viatgers no varen poder tornar, però nosaltres venim per cumplir la seva promesa. Alegria, ilusions, imaginació... un grup de teatre que faci obres pels nens. Si els nens imaginen, si hi ha un grup de gent treballant per despertar la imaginació i la ilusió, potser això pugui ajudar a Taliesin, potser pugui tornar-li la seva frescura i juventud, o una mica d’ella... o com a mínim pugui evitar que desapareixi del tot en l’oblit, que es marceixi del tot la seva ànima. Pobre Arnau! El vaig trucar per dir-li el que volia i em va contestar que li estava demanant coses molt rares. Però quan vaig dir-li que era per intentar ajudar a una fada, ja no va dir res més.

I el viatge de Nemain, Hector, Rodrigo i Yakov continua. A la vista de Coeris, els Tremere surten i ens envolten, però Yakov ens diu que no lluitem. Ens porten presoners dins la fortalesa. No vull recordar... però potser és important no oblidar. Al obeir a Yakov aquesta darrera vegada, ja hem perdut del tot el poder sobre el nostre destí. Presoners dels nostres enemics, dels qui volen destruir fins al darrer de la nostra sang. Quin és el cercle que ha començat a rodar, Yakov? Ja és massa tard per a nosaltres, però voldria cridar la desesperació amb què desitjo saber. Saber com i perquè. Perquè es necesari que sigui d’aquesta manera. Com arribarà la nostra victòria, la nostra venjança?. No puc parlar, no puc dir res, perquè si obro la boca cridaré. Sento que Yakov està explicant que veient que el nostre clan està condemnat i que acabarem morint, no vol que el poder de la nostra sang es perdi, i que hem pensat que la millor manera és que passi als qui ens han pres el relleu. Ho diu per ells, es clar, però les seves paraules em cremen. Perquè és el que passarà ara. La nostra sang farà més forts els Tremere. Crec en Yakov, crec que això és el primer pas de la seva destrucció. Però això és solament el que crec, i el que passarà ara es una seguretat. Voldria tornar enrera i prendre el camí de tants germans que prenen les armes contra els Usurpadors. Morir, està be, però en una batalla, amb l’espasa a la meva ma i vessant la sang de tants enemics com pugui abans de caure jo. Però ens han tancat en una cel·la, i algú està prenent la sang i la vida de Yakov. Com una bestia assedegada de sang i de poder. Recordo quan vaig entregar la meva sang mortal al meu sire... va ser tant diferent. I després ens tocarà a nosaltres. Solament espero ser capaç de mantenir la dignitat, perquè no puc fer cap altra cosa. Si, encara he de fer alguna cosa més. Confiar en que Yakov no s’hagi equivocat, i que la meva sang sigui una ofrena a aquesta bèstia Tremere que se’m llança al coll. Com els sacrificis del druides, aquest Tremere que xucla la meva vida és solament el ganivet ritual. A la llarga, no serà ell qui rebi el benefici d’aquest sacrifi, sinó els fills de Saulot.

Desperto sentint encara la meva propia mort, la mort de Nemain. Va aconseguir mantenir la dignitat. Però he sentit cada segon de la seva mort. No crec que apart de nosaltres tres hi hagi cap altre vampir que sàpiga en primera persona el que se sent al ser diableritzat. No intentaré descriure-ho.

Varem anar a Coeris. Ara sabem on es la veritable entrada. Solament queden ruines. I començo a usar el meu poder de fer que els objectes i els llocs m’expliquin coses del passat. Necessito saber sobre els Tremere. Necessito conèixer els meus enemics. Però no a les cel·les, no m’hi veig amb cor.

I aleshores, després de passar de llarg davant la cel·la on vaig morir, torno a caure. Però no soc Nemain.

Segueixo essent Ceriwden, i estic sola i nua en una plana amb herbes altes fins la meva cintura. La nit no te lluna ni estels i torno vermells els meus ulls per poder veure alguna cosa. Poc a poc, vaig veient unes figures que m’envolten. Semblen les formes monstruoses dels homes llocs, però més bestials. Tampoc no són com els homes llops corrumputs, no ho se descriure be. M’acosto a elles i estrenyen el cercle, i per on passen l’herba es marceix. A la fi, em paro. Vull parlar, però se’m llencen al damunt i em devoren. Intento defensar-me, però els meus cops no són gaire efectius. Sento com van arrencant la meva carn fins que solament hi ha dolor i res més.

Aleshores veig que la plana és completament erma, i que aquells monstres estan ballant i celebrant alguna cosa en la llunyania. Però els seus rostres no expressen alegria. Ploren, i sembla que els costi un esforç seguir la festa. Als meus peus hi ha un anell, un lleuger fil d’argent amb una pedra blava. L’agafo i veig que la meva ma és solament un esquelet. Em poso l’anell i a partir d’ell el meu cos es regenera i torno a ser jo. M’acosto una altra vegada a aquelles bèsties. Algunes se m’acosten i m’envolten. Les seves expresions em desperten una gran pietat. I se que no em poden fer res, ja m'han fet tot el que em poden fer. M'han devorat. M'han matat. (Així entre nosaltres, diré que això de que em matin s’està convertint en un costum que trobo força desagradable. Com a mínim, podria ser d’alguna altra manera... ja solament falta que algú es dediqui a torturar-me una temporadeta abans de matar-me la propera vegada). Els hi ofereixo l’anell que m’ha tornat la meva forma, però no saben que fer amb ell. Sembla que després de mirar-lo l’obliden... el torno a agafar i me’l torno a posar. Els hi dono les mans. Ha d’haver-hi alguna manera d’acabar amb el seu dolor... però al tocar-los amb la ma que porta l’anell apareixen manilles a les seves mans i no puc trencar-les. D'alguna manera, el poder de l’anell els encadena. I trenco l’anell. Hi ha un gran esclat de llum des de mi cap a enfora. L’herba torna a crèixer. Els que se m’han acostat s’alliberen i es converteixen en homes i dones d’expressions meravellades. Els qui s’havien quedat lluny es converteixen en pols. I jo em sento caure, i Nemain es desperta sense recordar res després del somni que havia tingut en què anava a Coeris i era diableritzada. I aleshores es va fixar en un anell en el dit de Yakov. Un lleuger fil d’argent amb una pedra blava...

---

Però estic parlant massa del viatge i no és l’única cosa que ha passat en aquest temps. A casa varem tenir dues visites més. Una va ser la d'un vampir que es va presentar com a Ventrue però era Tremere. Quan va veure Chang, la cobdícia per la recompensa que podia obtenir es va reflectir massa en els seus ulls i ho varem veure. De manera que varem treure partit de la segona visita.

Aquesta segona visita va ser un mortal, un caçador. Un assassí de la nostra sang. No m’importa el que hagin pogut patir o veure fer a d’altres de la Sang. Qui decideix matar a tothom que sigui d’una espècie determinada, encara que sigui l’espècie dels vampirs, és un nazi. Hi ha molts monstres entre nosaltres, és cert. Però també n’hi ha molts que solament volen viure tranquilament la seva vida. Som éssers individuals, no se’ns pot jutjar i condemnar a mort com a raça. Encara que ens alimentem de sang humana (perquè ara jo també ho faig moltes vegades, ja no m’alimento exclusivament de sang d’animals) no tenim perquè causar mal, perquè ser cruels. Ni se n’adonen. Alguns recorden haver abraçat a una noia bonica que després de jugar una estona i potser haver-los permés fer-se més ilusions del compte canvia d’idea i no els deixa arribar fins on ells volen. Aquella mossegada al coll, que no els ha deixat cap senyal, solament era part del joc. D’altres vegades algú deixa la finestra oberta, i aleshores puc veure com dormen els innocents abans d’alimentar-me. Els envolto en la calma que porta el poder del meu tercer ull perquè no es despertin, perquè no s’espantin. De vegades miro els seus pensaments, i potser hi veig algun problema que per mi es molt fàcil alivar més tard, sense que ningú sàpiga que algú ha intervingut. Altres vegades, molt poques, potser m’alimento d’algun dels meus ghouls. Ells estan obligats a estimar-me per la força de la meva sang. Algun dia, si sobreviuen prou temps, es deslliuraran de la força del vincle. No sempre seran ghouls. Be, Geoffrey si, però mai no m’alimento d’ell més que per recuperar la sang que li he donat. Ells esperen veure’m, esperen el moment de que obri la vena del meu canell i els permeti beure. I saben que abans de fer-ho soc jo qui beu d’ells, sang a canvi de la sang, perquè no en puc perdre tanta cada vegada. Però per a ells és un plaer, jo sóc el centre dels seus pensament, i és un moment que desitgen. Si alguna vegada els demano més sang que la que els dono desitgen donar-me-la. Es possible que si el Vincle es trenca m'odiin, però ara no és així. Fins i tot alguna vegada, si hi ha massa coses per fer, Roger m’ofereix la seva pròpia sang i caça per tots dos. La seva sang... tan espesa. Em torna boja. Comparada amb la sang del meu estimat, la sang dels mortals no és sinó aigua bruta. La seva sang, com la meva, poderosa i viva...

Però estic divagant (com de costum). Estava dient que havia vingut un caçador. Estava darrera la pista de Vinny (com podeu veure, va ser una temporadeta abans de començar el viatge de què us estava parlant fa poc). Per sort el varem poder localitzar. I el varem desviar de Viny cap al Tremere. El caçador va entrar a casa del Tremere, de dia, el va estacar i el va treure al sol. Sense dubtes. Sense remordiments.

Després d’això li varem donar indicis de que Vinny havia marxat. Encara l’hauria perdonat. Però es va quedar, i expresava el convenciment de que hi havia més vampirs a Granollers. Un dels meus mercenaris es va fer amic seu, per mirar d’esbrinar què sabia i què no. Finalment, quan el meu home va intentar robar-li la maleta on hi havia el material amb el qual hauriem desxifrat completament les seves claus, el va descobrir, i amb això va quedar condemnat a mort.

No va ser una mort fàcil. Mai ho és. Ara hi havia pressa per aconseguir desxifrar la manera en què es comunicava amb la seva organització, i jo solament puc llegir els pensaments superficials. Els meus mercenaris són soldats profesionals, i jo no em puc escapar de donar les ordres que calgui donar, encara que no vulgui fer-ho. No ens podem permetre el luxe de que vinguin més caçadors. Homes disposats a trobar-nos quan dormim i no ens podem defensar per clavar-nos una estaca al cor i treure’ns al sol. Assassins de la meva sang. Al final varem aconseguir la informació que necessitavem i el caçador va poder trobar la pau. Per sempre.

Abans, havia investigat aquest home i la organització amb la que treballa. La va crear un industrial a qui el Sabbat havia matat la seva família. Ell havia siguit capellà. Una vegada, un home va cercar refugi a la seva parròquia, però el seguien dos vampirs del Sabbat i van entrar per la força. Què va passar exactament? No ho se. Què hauria fet jo si hagués sigut mortal i m’hagués trobat amb això? Tampoc no ho se.

Però soc el que soc, i hi ha gent que depèn de mi. Voldria no haver de tacar mai de sang les meves mans, però no és possible. El mon en que visc ara és un mon cruel, i de com jo actui depèn la vida dels meus. Espero que arribarà un dia en què ja no sigui necessari, o potser sencillament una treva en tanta lluita. Ho espero, però no crec que arribi.

I, a més, hi ha la profecia.

Un dia, els gitanos em van venir a buscar espantats. La vella vident estava en una mena de trànsit estrany, mai no l’havien vista d’aquella manera. No sabien què fer, però ella havia dit el meu nom i per això m’havien vingut a buscar.

Vaig anar al lloc on acampen. La vella parlava amb una veu que no era la seva i amb paraules que ningú no entenia. Quan vaig arribar, les seves paraules es van tornar més coherents, clarament era un missatge... però en un idioma estrany. Les vaig gravar, i aleshores ella va tornar a la normalitat i no recordava res. Com que ja es trobava be, me’n vaig anar.

A casa, vaig voler escoltar el missatge. Primer en vaig fer dues o tres còpies i després el vaig començar a escoltar. El Sensei ho va sentir, va agafar el walkman i el va trencar, va deixar anar un crit com d’animal que trencava el cor (i les orelles, de passada) i va marxar, invisible com sempre. Varem seguir el rastre dels seus udols, perquè era impossible veure’l. Cada nit se l’escoltava en una muntanya diferent, cada cop més al nord. I quan se’l sentia, el seguia i li parlava. Ell no em responia, no em deia res. No se ni si em sentia. Però jo li parlava, li demanava que tornés a casa, que ens expliqués què era el que li passava.

Els diaris van començar a parlar dels udols estranys. Va sorgir una mena de secta que deien que era una mena de missatge extraterrestre, o una bestiesa per l’estil i també el seguien... finalment, el mestre va canviar de direcció, tornant cap al sud. Però va passar de llarg de casa, va arribar fins Barcelona. Aquella nit, es lamentava a Montjuich.

Jo sabia que a Montjuich hi viu algú poderós, però no m’importava. Havia de fer alguna cosa pel mestre, de manera que Roger i jo hi varem anar.

Una estona després, un llop ens vigilava. I després del llop, una noia amb ulls de gat ens va demanar què fèiem allí. Li vaig dir que els udols que se sentien eren del meu mestre, li vaig explicar el què havia passat... i va resultar que la noia era germana del mestre, i ella si que el va fer reaccionar. Judith, el poder que viu a Montjuich. El mestre encara és amb ella, parlant. Tenen algun miler que altre d’anys per explicar-se... i el mestre no te una conversa ràpida.

El que havia alterat al mestre era la gravació. La veu era de la seva primera dona, morta fa cinc-mil anys en nèixer el seu primer fill. I el que hi havia gravat era la profecia que ja us vaig escriure.

Pel que ha anat veient la gitana, hi ha versos que ja s’han complert. El primer, el segon i el quart, per ser exactes. Suposo que es refereixen a la tornada de Carlos i la marxa d’Anton, i també al fet que haguem recuperat Loony (encara que jo no el calificaria de joia).

Però el que més em preocupa és que veu que quan parla de la clau que s’ha de consumir es refereix també a algú. Espero que quan sigui el moment de que Simon trobi a qui sigui que ha de trobar (perquè crec que ell és el germà perdut) vegi alguna altra possible interpretació per aquest vers. Perquè ara com ara, el que em sembla que indica és una diablerie. Consumir a algu, què pot voler dir sinó? Vaig viure el somni de Nemain, i temo que sigui un somni profètic i hagi de viure la seva mort una altra vegada. Vaig sentir com si m’ho fes a mi (m’ho feia a mi!) com aquell Tremere assedegat m’agafava, com els seus ullals m’atravessaven la carn de manera salvatge, com la sang i el poder se m’escapaven gota a gota. La vida i fins i tot l’ànima, tot era devorat. El terror reprimit de sentir com em disolvia en el no-res. Amb la darrera gota es va trencar la nostra unió i vaig tornar a ser Ceriwden. Com puc enfrontar-me a una cosa així després d’haver-la viscuda en el costat de la mort?

Però deixem que el temps i el destí passin. Potser encara trobaré un altre significat pel vers. Espero que hi hagi temps encara.

Com m’agradaria tornar a ser innocent!

---

Acabo de trovar el meu diari oblidat. Fa tant de temps que no escribia...

Perquè escriure, quan la memòria recorda més del que vol recordar? Perquè escriure si ningú ha de llegir aquestes pàgines?

No fa gaire, un dimoni em va dir que solament era una nena que jugaba a interpretar un paper que em ve gran. Ho va dir per ferir-me, es clar. Al cap i a la fi, ell sabia perfectament que jo estava buscant la manera de destruir-lo. Però massa vegades crec que tenia raó. No tinc una meta clara. No se què he de fer amb la meva vida. Solament se que em sento tan absolutament sola, tan petita en mig de gegants que sempre semblen saber què estan fent, tant ignorant de tot allò amb què m’he d’enfrontar.

Han passat tantes coses... he rellegit unes poques paraules del que havia escrit aquí i allà. No se si vaig arribar a parlar d’Alazais, la “cosina” del Roger. És una maga, sense ser-ne ella mateixa conscient. Marauder, em va dir el Roger que li deien les mags de l’Aliança. Ens va venir a visitar. Després van aparèixer uns enviats d’aquella altra mena de mags que són enemics dels de Sant Sebastià. Tecnocràcia. Els de Sant Sebastià son seguidors de les Tradicions. La veritat és que no acabo d’entendre les diferències... suposo que serà alguna cosa similar a la nostra Camarilla i el Sabbath, o el Inconnu. El que si que he vist es que la manera de fer màgia dels Tecnòcrates sembla més aviat us de la ciència i aparells mecànics.

Una visita interessant, la de la nostra cosina. La perseguien uns cyborgs, encara que ella no n’era conscient. La cosa va acabar malament... sobretot pels cyborgs, els varem destruir. Però també per nosaltres. El darrer dels cyborgs va explotar en el moment de destruir-lo, y això ens va fer mal, molt de mal. El Roger i jo varem estar inconscients durant 15 dies, el Carlos durant 1 any. I Alazais va desaparèixer del nostre mon. Literalment.

Força temps més tard la varem poder rescatar. No la varem trobar nosaltres, si no que van tornar a aparèixer els tecnòcrates. Van muntar un laboratori de camp en mig de Granollers. D’alguna manera, des d’on fos que estaba, Alazais emetia una energia que ells podien aprofitar per als seus fins. Varem entrar per la força en aquell laboratori i a través de les màquines que havien muntat vaig poder arribar fins ella i fer-la tornar. Però no estaba be, i els seus somnis van començar a envaïr la realitat. Va convertir la mansió en un castell amb un fossar de foc, on ella era una princesa que esperaba ser salvada per un príncep... bé, al final va venir a buscarla Maria de Criamon i se la va emportar. Sembla mentida com aquesta dona tan aparentment allunyada de tot i abstreta en la seva pròpia ment sembla saber sempre que està passant i quan és un bon moment per fer una aparició estelar. M’agradaria tenir el seu sentit de l’oportunitat.

Però tot això no ha estat sinó un petit entreteniment en mig de canvis tant grans... Ja havia parlat de la profecia. La profecia ens va entregar a Marco. Jo hauria volgut trobar la forma de reconciliar-me amb ell... ja se que vaig causar la mort de tota la seva manada, però va ser tant al principi de la meva vida nocturna... és una de les coses que sempre m’han pesat, de les que sempre m’he penedit. En el moment de fer-ho pensava que era correcte, que era el que s’havia de fer. Però havia sigut la voluntat de Marco la que ens havia despertat a la nostra nova vida... també és cert que en principi varem ser solament uns peons per als seus plans de conquerir Catalunya pel Sabbath, i que ens va enviar al que creia que seria la mort per nosaltres sense pensar-hi dues vegades. Però quan ens va trobar i va saber que haviem sobreviscut, a la seva manera ens va tractar be, ell ens concedia un honor en voler-nos a la seva manada. No vaig ser justa en destruir-los... tampoc vaig ser justa en matar-lo a ell, però la profecia exigia que la seva sang passes a ser nostra, i la vaig concedir a Andrea, perquè la necessitarà.

Van haver-hi més coses per poder portar la profecia fins al seu compliment, es clar. L’anell que Yakob va entregar a Etrius havia de ser trobat. No se si he explicat tot el que va passar a Alemania quan estaba seguint la pista d’aquest anell. Divertit... vaig aconseguir posar-me en el punt de mira del justicar Tremere (que després va venir a tocar els nassos a Granollers), l’enemistat d’una quarta Setita (es una puta, algun dia la mataré) i l’agraiment d’un quarta Ravnos (o això crec, amb aquesta gent tant poderosa no se sap mai). Crec que va ser aquest Ravnos (o alguns dels seus seguidors) el que em va enviar una foto del tresor dels Romanov on es veia exposat l’anell que jo buscava. Es va muntar un bon embolic allà a Berlin...però és que una ciutat amb dos princeps... així no poden anar be les coses, es clar. I menys amb una Setita al darrera del que estava passant.

El cas és que vaig anar a Russia a buscar l’anell. La cosa era difícil, fa molt de temps que no torna cap vampir que entri en aquell territori. I mai no vaig pensar que fos perquè estaven massa a gust com per quedar-s’hi.

Agafar l’anell que hi havia exposat amb el tresor dels Romanov no va ser difícil. Evidentment era fals, es clar. Em sembla que va ser en aquell viatge quan vaig tenir el somni de com usar l’anell, de que el que havia de fer era trencar-lo en el moment correcte. Un somni molt real... i molt desagradable. Tant real com quan vaig viure la mort de Nemain, solament que en aquest somni moria d’una altra manera. No vull recordar. Entre somnis, magies i psicometries he viscut les morts de massa gent, cap d’elles una mort tranquileta en un llit, ni ràpida, ni pietosa. Sempre sentint com si fos la meva propia mort, sentint com a meu el dolor, la por...

Es igual, estava parlant de l’anell. El passat estava viu al palau convertit en museu. Veia les ombres del que va passar en el moment de la revolució. La mort del zar, la zarina intentant salvar la seva filla Anastasia. I hi havia alguna cosa que no faltava en tota la història... l’anell que no era el que havia de ser, la zarina donant un grapat de joies a la seva filla abans de fer-la sortir per una porta secreta, tota sola, tan petita i indefensa, cap a la nit.

Al final, el passat em va portar fins a ell. Vaig acompanyar a la nena, i la vaig salvar dels monstres com jo. Va ser... curiós. En aquell passat vaig estar atrapada en el cos d’una minyona de palau, sense cap dels meus poders. Però vaig poder menjar un plat de sopa, feia anys que no feia una cosa així. I vaig robar un anell a una nena petita. Al cap i a la fi, li vaig salvar la vida, espero que això ho compensi... i l’anell tenia més valor per a mi que per a ella.

També vaig conèixer la causa de que ningú no tornés de Russia, la Baba Iaga. Ella governa els Nosferatu. Em va prometre l’ajuda del seu clan... fins el dia que els convingui traicionar-me. Podria ser pitjor, com a mínim, estem avisats.

Es clar que a Sugoll no li van agradar les ordres que li van donar. No va voler deixar de ser ell el príncep de Barcelona. Pobre Sugoll! No vaig intentar forçar la situació, i quan va arribar el dia en que tot va haver-se de cumplir el vaig humiliar. No era la meva intenció. No pensava que el temps estigués tan a prop.

De tota manera, no negaré que tot plegar va tenir una bona part divertida. Va ser la festa de majoria d’edat dels nostres fills, la meva Andrea, el Sasha del Roger i el Jaume de la Lidia. Segur que els qui van estar en aquella festa no la oblidaran en molt de temps.

Tot va ser una festa de societat normal i corrent... fins que els nostres fills van anar a presentar-se al príncep. Aleshores alguna força va posseir a un dels Tremere presents i va dir que no s’estaven presentant a la persona correcta. O sigui que vaig fer aixecar-se a Sugoll i em vaig seure jo en el tron. La gent es va quedar molt parada, sense saber exactament el que estava passant... i prestant més atenció de la que solen prestar. I aleshores els nostres fills, començant per Andrea es van presentar seguint l’antiga formula, recitant tot el seu llinatge... fins a Saulot.

Els Tremere van perdre completament la compostura. Van començar a cridar dient que no podia ser, que els Salubri ja no existien... fins que me’ls vaig mirar a tots ben mirats amb el meu tercer ull.

Encara no va acabar aquí la cosa. Poc despres va arriva un vampir desconegut, va venir a presentar-se... i ho va fer com a Salubri. Es Nathaniel, un antic guerrer que ha pasat els darrers mil anys amagat. Com també Ismael, que va arribar poc després, solament que Ismael és sanador. Ja solament hi va haver una sorpresa més. El mateix Tremere que havia parlat abans va parlar una vegada mes per indicar que jo no estava en el lloc que corresponia. O sigui que vaig cedir el tron a Andrea. La resta de Tremeres per poc el maten...

Va ser divertit... però l’endemà ja no va ser un dia divertit. Varem marxar cap a Viena, cap a la casa capitular dels Tremeres. No ho esperàvem, però el Sensei se’ns havia adelantat. Feia tant de temps que no el veia... Es notava per on havia passat, no s’havia molestat en buscar portes, senzillament havia travessat les parets, de manera que seguiem un rastre de destrucció i mort.

Però no tots els Tremere eren morts, ni tota la seva màgia havia desaparegut. El camí que ens enfonsava en la terra era ple de trampes, i varem haver de passar a traves de foc, pedra i acer per seguir-lo. I els Tremere que encara estaven vius es van començar a reagrupar i a seguir-nos.

Hi ha una cosa que no he explicat encara. Una cosa que em va dir la Baba Iaga... i no solament ella. Si solament hagués estat ella... podria pensar que era una mentida per fer-me dubtar. Se m’havia dit que la profecia exigiria un preu per complir-se. Que la profecia exigiria la vida del Roger, i que estaria en les meves mans decidir entre la seva vida o el cumpliment de la profecia. La tornada de Saulot, un camí preparat al preu de tanta sang sacrificada.

Els Tremere ens seguien, intentant evitar que arrivessim a la seva cambra més secreta, a la cambra on dormia el seu tercera, el maleït Tremere en persona. I aleshores el Roger va dir que es quedava enrera a contenir-los, que seguíssim endavant. En aquell moment vaig veure molt clar que si deia que si, Roger moriria. I també que, si deia que no, podia estar condemnant a tot el nostre clan a ser un clan perseguit per sempre més. Dir que no podia significar que les morts de Nemain, de Yakob i de tots els altres fossin inútils. Que Saulot no pogués tornar, que Tremere seguís viu. Vaig permetre que es quedés enrera, i Sara es va quedar amb ell.

La resta varem seguir lluitant per seguir endavant. Poc a poc, tots es van anar quedant enrera perquè jo continués. Tots excepte l’Arnau, que no havia respost a la crida i s’havia quedat a casa... però això també era part de la profecia.

Finalment vaig a arribar a una sala on el Sensei lluitava amb un altre home. Em vaig acostar, sense saber exactament què fer, donant voltes a l’anell de Yakob en el meu dit, espantada i admirada del poder d’aquells dos homes. Aleshores el desconegut em va mirar i em va dir “ara seria un bon moment”.

Vaig agafar l’anell i el vaig trencar. La pedra blava va caure i es va convertir en un ull que va flotar fins el front del desconegut i es va fondre amb la seva carn. Aleshores el Sensei el va reconèixer i es va agenollar davant d’ell. El desconegut havia estat en altre temps Tremere i havia begut l’ànima de Saulot, però finalment aquesta ànima havia vençut una lluita milenària i ara aquell home era Saulot que havia tornat a nosaltres.

Aleshores em va dir que prengués la vida del Sensei, que em quedés per mi la seva força. Vaig intentar començar una mitja protesta, però em va dir que el Sensei també ho volia. El que es cert és que no va fer res per resistir a les meves dents, res per impedir que begués la seva sang, poderosa com mai no n’havia sentit cap. Estic segura que si ell no hagués col·laborat m’hauria trencat els ullals en la seva pell. Però a pesar d’això, i encara que era Saulot, el meu Senyor i el meu pare (perquè encara que per un camí retorçat, és la seva sang la que em va convertir en el que soc), encara així cada vegada que ho recordo penso en tot el que va fer per nosaltres el Sensei. Moltes vegades el vaig odiar per la manera en què ens va portar el seu ajut... però sempre el vaig respectar i sempre vaig agrair el que ens va donar. I mai puc arribar a creure que fos un bon pagament. Però no em puc queixar, Saulot solament em va demanar a mi el mateix que jo havia demanat abans als meus dos fills. A Roger amb Sergi, a Andrea amb Marco. Mai van ser desconeguts.

Després, Saulot va dir que estava cansat després d’una lluita de mil anys i em va encarregar de dirigir el clan mentre ell dormia, i també de trobar un refugi segur per a ell. I es va adormir.

No hi ha gaire història en la sortida. Varem trobar tots els Tremere morts o gairebé. Després varem saber que tots aquells que eren descendents de Etrius havien sofert una transformació, a la qual la majoria no havien sobreviscut. Els qui ho havien fet no eren ara Tremere, si no Salubri. I el que havia fet que sobrevisquessin o no era una mesura de la netedat de la seva anima. Havien sobreviscut solament aquells que seguien de manera prou íntegra un camí ètic dels que els humans podrien calificar com a “bo”.

També vaig anar trobant tots els altres. Fins i tot el Roger. Realment, havia estat a punt de morir, però Sara s’havia interposat en el cop que l’hauria matat. Ella estava inconscient, però Roger estava viu.

De tota manera, he de fer que s’allunyi de mi. Perquè si no ho faig, acabaré sent la causa de la seva mort. Perquè si mai he de tornar a triar entre ell i el clan, o entre ell i Saulot, no podré triar-lo a ell. És millor que segueixi un altre camí, no vull que vingui amb mi fins a morir. L’estimo més que a la meva vida... però és evident que no l’estimo prou com per que sigui el primer per a mi, hi ha coses que poso per davant d’ell. Mereix alguna cosa millor.

Hi havia molt enrenou d’humans a la sortida, pero amb una mica d’ofuscació i una mica de comedia varem sortir sense cridar cap atenció indeguda i varem tornar a casa. A casa... hi havia hagut novetats, també. Els Tremere havien atacat descaradament... fins que el cop que haviem donat a Viena els va arribar. A més, Chang havia desparegut. Solament varem trobar la funda de les seves ungles. Ell també era un Tremere. El que em va agradar més es que també havia desaparegut el justicar Tremere.

Després d’això va venir una feina més rutinària. Varem anar buscant les capilles Tremere que havien quedat despoblades, sobretot a Catalunya, perquè no puc arribar a tot arreu. Varem repartir entre els clans les zones que havien controlar els Tremere. Si més no, nominalment, va ser Andrea qui va decidir qui es quedava què. Andrea és Príncep de Barcelona i ha de governar tot Catalunya. L’Arnau va tornar poc després, i un cop va haver rebut una advertència de Saulot sobre les conseqüències que tindria per a ell una segona traició, es va convertir en Príncep de Mataró. I la Lidia és ara el Príncep de Granollers.

Un dels Tremere que s’havia convertit en Salubri va venir a trobar-me, en representació dels seus companys. Es el Jean-Claude, i va demostrar la valentia que espero trobar en tots els meus amb aquest gest. Anem treballant amb tots els Tremere convertits en Salubri que anem trobant. Les paraules de Saulot van ser clares. No vol esperits tebis. Els Salubri, siguin antics Tremere, sigui gent que ha passat mil anys amagada o siguin nous vampirs, han d’estar disposats a donar el que s’espera d’ells, han de tenir el compromís que cal amb el clan, perquè la nostra posició encara és lluny de ser forta. Lleialtat o mort. I mort també pels Tremere que poguem trobar.

Ceriwden
Pàgina principalFull de personatge (1)Història (1)Història (2)Història (3)Història (4)Història (5)