Ceriwden/Història

Diari de Ceriwden

El que hi ha a continuació és el "diari" que vaig anar escrivint al principi quan jugavem la partida.

Ceriwden
Pàgina principalFull de personatge (1)Història (1)Història (2)Història (3)Història (4)Història (5)

Primeres nits

Es un malson. O potser m'he tornat boja. El que està passant aquests darrers dies no és possible.Necessito escriure per aclarir les idees, per recordar el que passa... el que no pot estar passant. Però potser hauria de comenar pel principi...

El dia 2 de setembre de 1992 havia estat un dimecres com qualsevol altre. Havia anat a classe, havia estat una estona a la biblioteca passant els apunts a net, havia anat a aclarir uns dubtes amb un dels professors, havia dinat un entrepà al bar de la facultat perquè havia quedat a la tarda per estudiar amb la Marta... havia passat la tarda a casa la Marta per l'examen de la setmana vinent. Tornava a casa un pèl tard...

Vaig obrir la porta, vaig aixecar la ma per encendre el llum... però no ho vaig arribar a fer. Vaig notar un cop fort al cap i ja no vaig saber res més.

No vaig saber res més fins que em vaig despertar en un lloc estrany. Era una mena de nau industrial. Hi havia altra gent per allí també adormits o inconscients. Jo anava encara exactament igual que en el moment d'entrar a casa meva: la mateixa roba, el bolso... m'havien portat a un lloc estrany, però no hi havia ni una arruga més a la roba que quan em van pegar aquell cop, ni vaig poder veure que m'haguessin pres res del què duia a sobre.

Poc a poc, els altres també es van anar despertant. Hi havia un altre estudiant universitari, l'Arnau. I un noi amb molt mala pinta, el Carlos. I el Sergi, que em fa l'efecte que no es aigua clara. Una estrella de cinema, Loony Toon, cregut i egocèntric. Un militar del qual no recordo el nom. Una mena de vampiresa barata, la Miriam. I la Loly, un travestit. Em sembla que no em descuido ningú..

Ah, si! la Lidia! Quan es va despertar, va comenar a prendre el pols a la gent i a posar-se blanca. Va anunciar que era metgessa, i va dir que pels síntomes haviem d'estar tots morts. El cor no ens funcionava, no ens trobava el pols a cap de nosaltres...

El militar va comenar a fer no se quina mena de plans.

Vaig agafar el meu telèfon amb la intenció de trucar un taxi que em portés a casa... però quan ja havia trucat em vaig adonar que no sabia on era, o sigui que no els podia donar una adreça on passar-me a recollir. Començava a anar cap a fora per veure si podia esbrinar on erem quan varem sentir soroll de vehicles.

S'obriren les portes i entraren una dotzena d'homes armats. No van dir cap paraula, però ens van deixar força clar que haviem d'anar cap a una furgoneta de vidres pintats de negre i entrar a darrera.

Varem pujar, sense saber què passava. Hi havia qui aprofitava be el temps, com la Miriam que va comenar a assatjar a Loony (que no sabia què fer amb ella).

Baixarem de la furgoneta en un aparcament soterrani. Els mateixos homes armats ens feren baixar i ens indicaren, sense abandonar el seu silenci, el camí fins a un ascensor, que es va posar en marxa sense que nosaltres tinguessim res a opinar així que varem entrar. Varem baixar i varem haver de caminar per uns passadissos de ciment. Arribats a un cert punt, els passadissos canviaren. Les parets ja no eren de cru ciment, sinó cobertes amb fustes nobles, amb tapissos, amb quadres... una decoració de gust i de categoria. Si una cosa era evident era que no estavem a les mans de uns qualssevol.

Finalment arribarem a una sala de reunions. Hi havia varies persones, però cridava especialment l'atenció un home amb un aspecte com si li haguessin girat la pell del revés. Era com un extra d'una pellícula de zombies, però amb el maquillatge més realista que pugués fer el millor maquillador. Com un zombie de película fet realitat.

Tots ens miraren amb curiositat i marxaren, deixant-nos sols amb dos homes i una noia que estava pel fons de la sala mirant llibres despreocupadament i fent anar l'equip d'alta fidelitat (i la música que posava era bona).

Un dels homes ens va comenar a parlar (en català, però va cambiar ràpidament d'idioma en adonar-se que era una mica problemàtic pel Sergi entendre'l). Ens va preguntar "el nom del nostre Sire i quan ens havien creat". Val a dir que, com a mínim jo, no en tenia ni idea de què ens estava parlant.

No vaig poder més que protestar, que explicar el que m'havia passat, que dir que no tenia la més mínima noció del què estava passant i que m'agradaria saber-ho... no em van creure. Loony tamb va protestar, però amb insolència. Amb això va guanyar que el colpejessin els homes armats. Van insistir en les seves preguntes i Loony va insistir en contestar en aquell to, guanyant més cops. El militar va intentara defensar-lo, però se li va fer notar que no estava en la millor posició per protestar. Quan l'home ja estava pràcticament ordenant que li donessin una pallissa, la noia va intervenir. Va dir-li que recordés que erem els convidats d'ella.

Fins ara tot el que estava passat tenia el to negre de un malson, però ara va adquirir el color vermell de la irrealitat... el color vermell de la sang. Si el que va passar a partir d'aquí és cert, si no m'he tornat boja i estic delirant, si el que va passar a continuació no és el fruit de la meva imaginació que s'ha tornat malalta; aleshores la realitat tal i com jo la coneixia, tot el que he cregut tota la meva vida, s'ha trencat. El que jo sabia s'ha trencat com un vitrall colpejat per una pedra i els trossos formen una nova realitat deformada i espantosa. Que Déu m'ajudi i em doni força! Ja solament Ell pot tornar-me la pau.

La noia ens va preguntar si realment no sabiem el què erem. No vaig entendre la pregunta. Ens va dir que erem, que som, vampirs. No volia, no podia creure-ho. Em va mostrar els ullals; els seus ullals i els meus propis ullals. No son part d'una dentadura humana. Un ésser humà no pot retraure cap peça de la seva dentadura, ni te uns ullals com aquells. Per jo no volia, no podia creure les paraules de la noia...

Aleshores va fer venir una altra persona i una copa. El nouvingut va permetre que li obrissin una vena del canell i la sang va rajar fins omplir la copa. Mai no havia vist la sang d'aquella manera. Mai no l'havia vista tan vermella, tan brillant. Mai no havia sentit aquella olor capaç d'omplir-me el pensament fins esborrar gaireb qualsevol altra cosa. La sang captivava la meva mirada com una serp hipnotitza les seves futures víctimes. Cada gota de sang contenia vida i ho cridava silenciosament a cada nervi del meu cos. Aquella dolça olor prometia coses que desconec...

La noia va llepar la font de la qual rajava el vermell nèctar i la ferida es va tancar. Va beure de la copa i ens la va oferir.Tots en varen beure i la copa va arribar finalment davant meu. L'olor... aquella olor que em convidava i m'atreia...

Però el que hi havia a la copa no era un licor exquisit.Estava sentint admirar-ne el gust, estava sentint a la noia parlar de que era de bona collita... Déu meu! Era una copa de sang humana!

No. Jo no podia beure d'aquella copa. Si cada gota de sang parlava de vida, no era aquella una vida que em pertanyés. Beure aquella vida era prendre-la a algú altre. Vaig rebutjar la copa. Potser és cert que d'alguna manera ja no soc humana (i m'ho han confirmat encara més esdeveniments posteriors), però no penso prendre la sang d'altres éssers humans.

La noia es va girar a un dels dos homes i va dir: "Estos anarkas cada vez se pasan más. Ahora ya es que los dejan sin ni decirles qué son". L'altre va contestar alguna cosa de l'estil de "yo me ocupo, rodarán cabezas". Jo no sabia de què parlaven, per cada vegada m'agradava menys tot.

Ens van dir que ja anava sent hora de que sabèssim qu erem. Un dels homes (Roberto) va mirar a Loony i els seus ulls es van tornar de color vermell. A continuació, amb una sola ma, el va aixecar de terra. La noia se'ns va acostar per començar-nos a explicar quina era ara la nostra situació...

No se què va passar. El mon es va tornar negre, com si tot tornés a comenar en el punt en què jo entrava a casa i em pegaven un cop al cap...

Em vaig despertar en una nau industrial. Podria ser la mateixa de l'altra vegada, però ara la meva roba, la de tots nosaltres, estava completament tacada de sang i esquinada. El comandant i la doctora no hi eren. A Loony li faltava un dit. A Carlos una orella.

Jo solament tenia una idea al cap: anar a casa, cambiar-me aquella roba... i fugir corrents. A casa havia comenat aquella història. Casa meva no és ja un lloc segur, i no puc anar a casa dels meus pares en aquesta situació. No puc barrejar a ningú de la família. No se exactament què passa, però aquesta vegada he de ser jo qui en tregui l'entrellat. Tot es massa estrany...

Els altres no semblaven gaire decidits a marxar. Per allí ja havien vingut a cercar-nos una vegada... segurament algú sabia on erem, i la nostra roba estava plena de sang. No sabia què havia passat... ni en aquells darrers moments (moments? la primera vegada havia perdut un mes. No sabiem quant de temps havia passat), ni en tot el temps des de aquell 2 de setembre. Però havia d'haver estat alguna cosa grossa. Havia d'anar-me'n, havia de treure'm de sobre aquella roba tan plena d'aromàtica sang...

El que al final es va decidir a sortir va ser Carlos. Li vaig dir que si podiem esbrinar on erem cridaria un taxi. Loly i Sergi ràpidament es van apuntar a la idea del taxi. Tots van anar sortint. No haviem caminat gaire quan hi va haver una explossió, probablement a la nau que acabavem de deixar...

Loony em va intentar prendre el telèfon sense demanar-me permís. Em vaig negar a deixar-li si no me'l demanava per favor. Va haver de ser Miriam qui intercedís perquè li deixés, sembla que l'actor es considera massa important com per rebaixar-se a demanar res a un alre mortal (mortal? si realment som vampirs... som inmortals com a les llegendes?). Li vaig deixar, però vaig assegurar que no li tornaria a deixar si no era ell que me'l demanava personalment.

Va trucar a una limusina en la qual havien de marxar Arnau, Miriam i ell. Els altres quatre pujarem al taxi que ja arribava a recollir-nos. Varem quedar amb els altres en un local que va proposar Loly.

Primer varem anar a casa meva. Em vaig cambiar de roba, vaig agafar una bossa amb dues mudes més de roba i també vaig agafar el portàtil. La Loly va estar xafardejant tot el meu vestuari i em va dir no se què de portar-me a comprar sabates molt més maques que les que tinc. Tota la casa havia estat regirada...

Després varem anar a que Carlos es pogués cambiar de roba. Ens va fer parar davant d'una tenda de certa categoria, cosa que ens va sorprendre. La sorpresa es va aclarar quan va sortir corrent i dient que a què esperàvem per arrancar...

Després varem anar a casa de Sergi i finalment a la de Loly. Després anarem cap al local.

Em vaig excusar dient que anava al lavabo per poder telefonar amb una certa calma als meus pares. Resava perquè fos la mama qui agafés el telèfon, per va ser el pare. Va comenar a renyar-me per haver deixat d'anar a classe, per haver desaparegut, per no haver donat senyals de vida. Jo no tenia respostes. No tenia explicacions per oferir, ni tant sols excuses. Sentia la seva veu i hauria volgut tornar a casa, tornar a ser una nena petita a qui el papa i la mama podien defensar de tots els mals del mon. Sentir-me segura entre les parets que protegiren la meva infancia. Però alguna cosa s'ha trencat i això ja no és possible. No recordo les paraules que vaig dir, ni las que va dir el pare, però quan ja solament sabia dir que tornés, que anés a casa i que ell ho solucionaria tot, vaig haver de penjar. No puc permetre que sàpiga què m'ha passat. No puc evitar que pateixi per mi, però la veritat és pitjor que qualsevol cosa que pugui imaginar.

Vaig tornar on eren els altres. Carlos s'estava dirigint a la barra i demanant una cervesa. Quan li van servir, la va escupir i va comenar a cridar que què era aquella porqueria que li havien servit. Va exigir una altra. Va tornar a passar el mateix. Va saltar a l'altre costat de la barra i va comenar a triar i remenar licors, per tots els escopia. Sergi i Loly intentaven arreglar la situació, però estava realment molt enfadat. Al final, varem haver de sortir del local i treure el Carlos com varem poder.

Haviem caminat molt poques passes quan uns homes varen baixar d'un cotxe i ens van ametrallar. Vaig notar alguna bala que em colpejava sense atravessar-me la pell i d'altres que em ferien; però les ferides es tancaren gairebé immediatament...

Ens dirigierem al transport públic i quedarem a la planta d'informàtica de El Corte Inglés l'endemà al punt de mitjanit.

Vaig anar a treure diners d'un caixer i vaig anar a un hotel. Vaig pagar en efectiu. Vaig donar ordres que ningú no em molestés. Vaig tancar totes les cortines i persianes i em vaig posar a dormir sota el llit abans que no sortís el sol. Potser he vist massa pellícules de vampirs...

L'endemà, dia 3 d'octubre, em vaig despertar; però no em podia moure, ni tant sols obrir els ulls. Les hores passaven amb el valor de cada segon, de cada dècima... solment podia escoltar, i cada vegada escoltava més coses. Em feia l'efecte que podia escoltar com les busques dels rellotges esgarrapaven les esferes amb cada passa exacta i mesurada.

Va entrar gent, em van trobar i per la seva conversa vaig saber que aquella molestia que notava al cor era una estaca que hi tenia clavada. Vaig sentir la paraula "assassinat" i jo era la víctima. Vaig notar que em portaven a algun lloc i que aquest lloc es movia.

L'ambulancia es va deturar bruscament, algú va entrar. L'Arnau em va treure l'estaca que duia clavada al cor i el moviment em va ser donat de nou. Per jo hauria volgut anar a veure el Joan i ja era massa tard. Pujarem al taxi amb el qual havien estat perseguint l'ambulància i comenarem a fugir de la policia que ens donava l'alto.Carlos va deixar de disparar, va passar al seient del davant i va tirar el conductor fora del taxi. En fer això em va donar l'arma a mi, que no vaig encertar a agafar-la (ni volia fer-ho). No se exactament com, va aconseguir despistar els nostres perseguidors.

Quedarem per l'endemà. Vaig anar a buscar el meu cotxe. Vaig anar a un parking subterrani. Em vaig posar al portamaletes, tapant-me a més amb el que vaig poder perqu no se'm veiés.

El dia 4 em vaig despertar en el moment en què el sol va desaparèixer. El sol, que no tornaré a veure, atrapada en aquest mon fosc de nit inacabable...

Volia anar a parlar amb el Joan. Necesitava consell i consol i no el puc trobar en la família ni tinc cap altre amic a qui adreçar-me. Vaig anar-lo a buscar a la parròquia. Estava jugant a bàsquet, però ho va deixar tant bon punt em va veure. Suposo que estava preocupat per la meva desparació, com tothom qui m'estima. Varem entrar a una de les saletes per parlar mentre m'anava preguntant què m'havia passat. Vaig dir-li que volia confessar-me.

Vaig començar explicar la meva història. Al principi, semblava molt preocupat per si tenia a veure amb algun home, amb si m'havien violat o alguna cosa per l'estil. Quan li vaig explicar en què m'havia convertit, vaig notar que em tenia por. Em va donar la impresió de que coneixia l'existencia d'éssers com el què ara soc, però no podia creure que jo ho fos. Servidors dels diable, enlloc de vampirs, va ser la expressió que es va reprimir a mitges a si mateix. Va dir que no podia ser, que no podia ser realment una vampira, que havia de ser alguna malaltia estranya, que s'havia de poder curar. Em va oferir que em quedés a la parròquia o a casa seva per estar segura. Em va dir que faria anar a buscar un metge amic seu perquè em visités (si jo hi estava d'acord) i que trobaria una solució. Però a pesar de tot això, no podia acostar-se a mi des de que havia vist els meus ullals. Mentre parlava amb ell, va haver-hi un moment en què vaig sentir un dolor agut al front, però es va passar en un moment. Una altra cosa que li vaig dir es que havia quedat amb d'altres que estaven en la meva mateixa situació, que ens haviem de trobar, però em va dir que li digués el lloc i una descripció dels altres i ja els faria avisar de que no hi podia anar. Em va dir que esperés en una de les saletes fins que vingués el metge, i vaig estar d'acord.

Vaig passar molta estona esperant, mentre llegia l'Apocalipsi i anava trucant als meus pares. No hi havia ningú a casa meva, ni tampoc a casa del padrí.

Finalment va arribar el metge. Em va examinar, em va treure una mostra de sang... em va mirar els ullals i la mateixa por dels ulls del Joan va aparèixer en els seus. Va sortir a parlar amb el Joan i el vaig sentir que casi cridava "que estàs boig? No veus que és una vampira?". També em va donar la impressió de que coneixia l'existència d'éssers com jo. El Joan li va preguntar si no coneixia alguna cura, però ja no vaig sentir la resposta.

El Joan va entrar i em va dir que faria venir a un amic seu que entenia molt més sobre aquests temes, un tal Cristòbal. Altra vegada em vaig quedar esperant, entre les paraules que no podia dir als meus pares que no responien i les paraules terribles de l'Apocalipsi, que em semblaba la lectura més propera a la meva ànima en aquells moments.

Finalment va arribar l'amic del Joan. Varem anar a la Sagristia. Cristòbal mantenia una ma dins la seva llarga gabardina, com si amagués alguna cosa, mentre el Joan li explicava la situació. Quan va estar convençut del què jo era va pegar una empenta al Joan i va treure una ballesta amb la qual em va disparar. Per sort vaig poder esquivar el projectil. El Joan se li va tirar al damunt, cridant "però què fas! Segueix essent la Rosalia! M'ho ha demostrat cada vegada que durant aquesta nit em podria haver matat i no ho ha fet!" Però l'altra era inamobible i no es deixava convèncer. Vaig intentar separar-los, amb tanta mala fortuna que el que vaig aconseguir va ser donar temps a Cristóbal de treure una estaca amb la qual em va atacar. Vaig enfrontar-me amb ell, procurant no fer-li mal. Vaig aconseguir inmobilitzar-lo; i quan li va quedar clar que no es podia moure, el vaig deixar anar, després de tirar l'estaca a un racó. Solament va dir una paraula: "sea".

Cristóbal va enviar el Joan a buscar aigua beneida. El Joan va preguntar "però la podràs ajudar". L'altra va respondre amb una frase que no recordo literalment i que no significava el que el Joan va entendre.

Un moment després que el Joan ens deixés sols, em va semblar que que el Cristobal resava mentre agafava amb la ma alguna cosa que portava amagada prop del cor, sota la roba. Se'm va començar a acostar i la seva mirada em va espantar. "Què vols?"... però solament el silenci era una resposta. "Què fas?" mentre sentia la fredor de la por que em gelava... però solament els ulls embogits em responien. Vaig arrencar a còrrer, intentant arribar a la seguretat que era el Joan, cap a l'Esglèsia... va arrencar a còrrer darrera meu fins que el foc que va sorgir explotant dins la seva ma tancada i amagada va acavar la carrera mortal i la vida del Cristóbal. Que Déu el perdoni, que Ell li doni pau i amor eterns.

La meva angoixa i la meva por van esclatar junt amb la granada, vaig caure a terra ferida, ensangonada i sanglotant.

El Joan no va trigar a arrivar. Em va preguntar què havia passat i li vaig explicar com vaig poder. Em va tirar un abric per sobre i, abraçant-me, em va treure d'allí.

I aleshores vaig perdre la por pel que passava al meu voltant, vaig tenir por de mi mateixa. Perquè quan el Joan em va abraçar per protegir-me, per consolar-me, vaig sentir aquella olor... la olor que tots els éssers vius comparteixen, la olor de la vida, la olor de la sang. Ell intentava protegir-me, ajudar-me... i dins el meu cap el veia com no l'havia vist mai. Atractiu, desitjable... un instint no humà m'insinuava que aquell cos que tenia tant a prop podia ser usat per donar plaer i vida, encara que en obtenir vida per mi arribés al punt de arrencar-li la seva. Potser hauria estat millor que Cristóbal hagués aconseguit el seu propòsit, que no s'hagués sacrificat en va. No son els morts els que necessiten la pietat de Déu, som els qui vagarejem en aquest món de tenebres eternes, condemnats a no tornar a veure la llum del sol.

El Joan em portava cap a casa seva, feliçment ignorant dels sentiments que la seva proximitat m'inspiraven, quan ens va sortir al pas un ésser que mostrava obertament la seva monstruositat en el seu aspecte. Potser en un temps va ser un ésser humà, com ho vaig ser jo. Però si la seva transformació va ser similar a la meva, no va ser solament interior. S'assemblava a aquell que haviem vist aquell primer dia del nostre despertar, abans que sabéssim què erem, abans que la sang arribés als llavis de cap dels qui varem despertar orfes de la llum del sol. Un ésser de malsón i pudent, però no pas més monstre que jo mateixa.

Em va dir que volia parlar amb mi en privat. Vaig accedir. Em va dir on podia trobar els altres. Em va dir que hi havia forces poderoses movent-se en contra nostra i que millor romaniem plegats. Em va dir que si m'acostava als mortals que estimava els posava en perill. Em va dir que les millors zones on podiem dormir eren la Verneda i el Raval, les zones menys vigilades. Em va dir que recordèssim que la ciutat no era solament el que hi ha sobre el terra, sinó també el que hi ha sota els nostres peus.

Vaig aprofitar per preguntar-li si no hi ha cap altre remei que beure sang per mantenir la nostra vida. Em va dir que no, que estic condemnada a alimentar-me de sang; i em va recomenar que no esperés a que fos imprescindible, perquè puc perdre el control i causar molt més mal encara. També em va dir que no tinc perquè matar als qui em serveixin d'aliment. I que la sang humana és la més nutritiva, però que l'únic imprescindible per mantenir la vida es que sigui sang.

Em vaig despedir del Joan. Ell no volia que me n'anés, em volia oferir la seva protecció, però li vaig dir que no podia ser, que l'estava posant en perill a ell. Em va dir que no em podrien trobar, que em portaria a algún lloc segur; però li vaig fer notar que aquell que havia volgut parlar amb mi ens havia trobat fàcilment, que no sabiem a quins poders m'enfrontava, que d'altres em podien trobaar també. Ho va acceptar. Es va treure la creu que duia al coll i la va penjar del meu, mentre m'oferia el seu ajut per tot el que jo necessités.

Em vaig trobar amb els altres camí de Sant Pau, on sembla que hi havia en Loony, no se per quin motiu. Carlos va entrar i va sortir a punta de pistola, però el va treure d'allí. Marxavem dins una ambulància, però un altre vehicle ens va barrar el pas. Carlos el va embestir, però no varem poder passar. Baixarem del vehicle mentre uns homes fortament armats intentaven acribillar-nos. Vaig intentar anar seguint el mur exterior, però vaig veure que uns altres homes armats ens barraven el pas poc més enllà. Vaig intentar saltar el mur, pero les bales em van tirar enrera. Vaig recordar que la ciutat és també el que hi ha a sota, i vaig cridar a la Miriam que busqués les clavagueres. Va aparèixer un nen que ens va dir "per aquí". Varem començar a correr cap allí, però abans d'arribar-hi el metall roent em va mossegar l'esquena i la foscor del mon es va fer més fosca encara mentre l'oblit m'acollia...

Em vaig despertar i ja no sentia el dolor de les ferides de l'explosió ni tampoc el de l'esquena. Però sentia un gran buit a dins meu, una cremor que em devorava, tot un univers de necessitat d'alguna cosa dins cada una de les meves venes.

Vaig mirar al meu voltant. Ja no erem a l'Hospital de Sant Pau, no se on erem. Tots estaven lluitant contra uns enemics que ens atacaven amb pals i cadenes i amb urpes com de llop que tenien enlloc de mans.

I aquells companys que el Destí m'havia donat estaven perdent. Vaig sentir una ràbia com mai no l'havia sentida. El buit que hi havia dins meu em va empentar i amb un crit vaig anar contra el qui acabava de fer caure el Sergi sense saber què feia.

Les meves mans i les meves dents lluitaven per mi sense demanar-me consentiment. Vaig aconseguir agafar aquell altre monstre i vaig mossegar-li el coll. Vaig notar con la pell es trencava, com la carn s'obria per deixar-me arrivar fins l'arteria, fins la font que havia d'omplir la buidor que em cremava. La seva sang va relliscar cap a dins meu i el seu sabor era molt més del que fins ara m'havia promés la seva olor. Era un èxtasi fos que gota a gota apagava aquell foc i em donava força i vida mentre la resta del mon es perdia. Solament la sang i jo, solament la vida que em tornava i jo, desitjant més d'aquell licor exquisit, xuclant amb més força per no perdre'n cap gota. El temps es va aturar fins que vaig notar un pes mort a les meves mans.Vaig mirar el cos que estava apresant entre els meus braços i vaig veure la sang, molt poca ja, que hi havia en el forat enorme obert en el seu coll. Vaig veure la sang, la seva sang, a les meves mans, la vaig notar a la meva boca. I aquell que un moment abans ens atacaba ara no es movia, probablement mort per segona vegada. El vaig deixar caure, mentre el coneixement de que havia matat a un altre ésser em colpejava i veient la sang a les meves mans vaig cridar. Hauria volgut cridar per sempre més i que el crit esborrés la sang que no podré netejar mai. Cridar mentre les cames deixaven d'aguantar-me, no podia fer res més.

Crec que els meus companys van aconseguir desfer-se de la resta d'atacants. Em sembla recordar que hi va haver trets... no ho podria assegurar. Jo solament cridava fins que el Sergi se'm va acostar per intentar tranquilitzar-me. La seva veu va aconseguir arribar fins a mi i mentre m'abraçava el meu crit es va convertir en plor, però el mon seguia sense existir al meu voltant. Vaig passar dels seus braços als de Miriam, que també intentava consolar-me. Però va anomenar el nom de Déu i jo me n'adonava encara més del meu pecat... com podré redimir la meva culpa? com podré evitar que aquell foc torni a prendre possessió de les meves accions? He de reprimir tota ira, tota ràbia, tot dolor...

---

Donde estoy? Quien es esta gente que està conmigo? Se que los conozco, pero no tengo ni puta idea de cuando o donde los he conocido. Pensándolo bien, quien coño soy? No me acuerdo ni de como me llamo... En fin, no voy a darle a nadie la oportunidad de darse cuenta de que no me acuerdo de nada... eso no va conmigo.

Ya me acuerdo... estamos esperando a Carlos. Ha dicho que iba a buscar una furgoneta para largarnos de aquí. Claro que tampoco me acuerdo exactamente de porqué tenemos que largarnos. En fin, mejor estar en movimiento. Ahi llega una furgoneta. Seguramente será Carlos, sea quien sea Carlos. En fin... que no pretenda nadie que me suba detras. Yo voy delante.

Qué pasa que no arrancas el trasto este? Este tio es un jodido manazas, se ha cargado algo. Oye, si es que las heridas te molestan demasiado para conducir y no puedes, me lo dices y conduzco yo, que también se hacerlo. ¿Será capullo? ¿No me sale con que no va a dejar que conduzca una mujer? Seguro que yo no me cargo el trasto como ha hecho él. Ahora tenemos que buscar otra. Y ese imbécil de Loony que se larga. Bien. Un capullo menos. Bueno, el próximo vehículo que consigamos (bien, de acuerdo, lo reconozco, que consiga Carlos), lo conduzco yo. Al menos, eso si que recuerdo como se hace.

Hay que reconocer que el chico es eficiente. No ha tardado nada en conseguir un coche. Eso si, no trabaja con mucha finura. Y me ha dejado conducir a mi, aunque sea con la excusa de que tiene otras cosas que hacer. No se cuales. Ah, ahora lo veo: está registrando las carteras de los gilipollas que nos atacaron. Curioso, no recuerdo nada, pero se que nos atacaron. Oye, tendríamos que buscar un sitio para pasar el dia. Recuerdo que alguien me dijo que lo buscáramos en el Raval o la Verneda. Yo conduzco, pero seguro que tu conoces la zona y yo no. Guíame. ¿Que me he saltado un semáforo? ¿Y a quien coño le importa?

¿Que hace ahora ese capullo de Sergi? ¿Porqué le dispara a Loony? Y ahora que lo pienso... ¿cuando coño ha vuelto Loony? No me he dado cuenta de que volviera... en fin, no importa mucho, ya se ha vuelto a marchar. Se ha apeado en marcha... aunque si algún imbécil me estuviera disparando a quemarropa dentro de un coche, supongo que yo también saltaría como pudiera.... veo que Carlos le está quitando la pistola a Sergi. Bien. Parece el único con un poco de sentido común entre toda esta gente.

Bueno, ya hemos llegado. A ver a donde nos lleva Carlos. Un sotano vacio. Diria que desde hace bastante tiempo. Parece que Sergi ya se ha apalancado una habitación. Yo me quedo la que no tiene ventanas ni salidas al exterior de ningún tipo. Prefiero no arriesgarme a que me de el sol. Miriam se queda con José y Arnau que están heridos. Lo siento, a mi no me va hacer de enfermera. Parece que Carlos prefiere instalarse en la misma habitación que yo. Por mi... es interesante lo que ha descubierto. Podemos curarnos con un esfuerzo mental, aunque aumenta esa sensación de vacio... creo que es la sensación de nuestra hambre vampírica, disminuye al beber sangre... sabes que te digo, si ahora somos vampiros, me parece muy bien. Yo me voy a cazar. Tengo hambre.

Que porquería de barrio. Supongo que si estamos muertos no podemos coger ninguna porquería, porque por aquí seguro que no encuentro a nadie sano a quien hincarle el diente. Por ahí veo a un vagabundo, y esto está suficientemente solitario. Joder, como chilla el cabrón. Anda, corazón, que acabo enseguida. Al fin y al cabo, seguro que tu vida no te gustaba... te estoy haciendo un favor. Aunque quizá tenía motivos para gritar. Menuda carnicería le ha quedado en el cuello. En las películas, esto queda siempre mucho más discreto. ¿Tendría que esconder el cadáver? No creo, seguro que por aquí no es el único que aparece. Claro que siempre se puede tirar a alguna alcantarilla... las ratas también tienen sus derechos...

Voy a la casa, debe ser hora de prepararse para pasar el maldito dia.

Realmente, esto es lo que se llama un sueño profundo. Cuando estaba viva no dormia tan bien. En fin... Sergi se ha ido y no tenemos nada que hacer hasta las tantas... esta ropa que llevo es una mierda (y está hecha mierda). Creo que voy a volver a cazar... pero esta vez voy a buscar a alguna tia con ropa maja y de mis medidas...

---

No recordava com havia arribat fins allí. Però sabia que els altres eren en aquella casa, no gaire lluny. Què estava fent? Sabia que havia passat algun temps desde la baralla, des que vaig veure les meves mans tacades amb la sang que elles mateixes havien fet còrrer, però una boira em cobria el cervell, no recordava què havia fet, com havia arrivat fins allí. Vaig tornar a la casa on haviem passat el dia (com sabia on era aquella casa, com sabia que haviem passat allí el dia si no recordava res d'això?). El Sergi era fora, com sempre ocupat en coses que no ens explicava. La Miriam, el Carlos i l'Arnau havien sortit a caçar, però el José estava massa malament per fer-ho. La sang ens podia curar, ho recordava... com eren capaços de sortir a caçar altres éssers humans? Espero que, com a mínim, procuressin no matar... aquell ésser m'havia dit que no era precís matar aquells de qui ens alimentem... de qui s'alimentin. Jo no penso prendre part en aquest joc. No vessaré ni una gota de sang per mi. Però el Jose necessitava ajuda. Ja que sabiem que la manera de curar-nos era usar la nostra sang, havia de donar-n'hi de la meva. A més, la que prengués de mi no la prendrà de cap innocent.

Els altres van anar tornant, però faltava la Miriam. Jo volia sortir a cercar-la, intentar esbrinar què li havia passat. A més, la meva família seguien sense contestar el telèfon. Però els altres se'n van riure, i jo sola, realment, no tenia gaire possibilitats de trobar-la. Al final es va fer l'hora d'anar a buscar el Sergi. Sortirem de la casa i enfilarem cap al lloc on haviem quedat, però en passar pe davant d'un kiosc vaig veure a la primera plana la notícia de que haien raptat el meu pare. Vaig dir als altres que ho sentia, que havia d'anar a casa a veure què havia passat. Vaig anar a buscar el cotxe i vaig enfilar cap a casa del pares...

---

¿Porqué coño voy a ver la casa de ese industrial secuestrado? ¿A mi qué coño me importa? En fin, ahora ya estoy en el coche y he dicho que iba... no voy a volver atrás... pero vamos a darle caña al acelerador, que esto va más lento que una tortuga coja...

¡Dios mio! ¿Qué es esto? Nunca había sentido un dolor como este. Parece que me quieran sacar el cerebro por la frente... y veo más lucecitas que en un árbol de Navidad. Oye, oye... yo estaba conduciendo por una carretera, y esto es la calle Fernando. Y menuda tormenta debe estar cayendo, porque se oyen muchos truenos. ¿Porque corre toda esta gente? La madre que... ¿de donde ha salido ESO? ¡Menudo bicho! Ni que hubiera metido en medio del rodaje de un capítulo de Ultramán... aunque esos bichos están muy mal hechos, y este juraría que es real. Más alto que los edificios. Sobre todo, después de que pase, porque de los edificios deja poco... Relámpagos que le salen de los ojos... muy espectacular... menudas explosiones va causando. Realmente, no me extraña que la gente corra... y es que queda poca cosa de los que pisa. Por suerte, parece que no me ha visto. Ahí va, bajando por la Rambla... buena va a dejar la ciudad. ¡Mierda! ¡y buena voy a quedar yo como no controle el coche! Parece que la alucinación ha pasado, pero ¡esa curva se me viene encima! ¡Si al menos no me doliera tanto la jodida cabeza! ¡Mierda!

Bueno, parece que el trompazo no ha sido grave. Al menos, no me he hecho daño... ¡Coño! ¿Qué es eso? (si, ya se, es el retrovisor. Anda, que si empiezo a dedicarme a contarme chistes malos a mi misma, voy a acabar mal). ¡Desde cuando tengo yo un ojo en la frente! ¡Y de color rojo! Quien sabe, igual lo pongo de moda... ¿Y ese tio? Claro que si existimos los vampiros, porqué no van a existir los fantasmas... también tiene un ojo en la frente, pero el suyo no es rojo como el mio. ¿Pero qué hace? ¡Me va a meter el jodido dedo en el ojo! Ha desaparecido... no se... quizá intentaba decirme algo con ese gesto... ¡memeces!

Bueno, paere que cuando se cierra el ojo no se ve. Mejor me dejo flequillo, de todas maneras. Voy a ver como está el coche. ¡Mierda! O alguien me ayuda un poco con esa chapa, o la rueda no gira. Bueno, tengo hambre... puedo pedir ayuda y aprovechar para merendar...

Tenía que ser una jodida familia numerosa quien parara para ayudarme. Y encima no me lo han dejado nada bien... ¡mala suerte! ya parará alguien más. ¡Bien! ¡No ha tardado mucho! ¡Gracias por tu sangre, tio! Y por tu coche, de paso... total, ya no lo necesitas. Si te sirve de consuelo, me has gustado mucho más que ese zarrapastroso de ayer. Oh, bueno... no te preocupes por esa fea herida en tu cuello. Total, estas muerto, así que ¿qué más te da? Lástima que no sea como en las películas, con la víctima fundiéndose de placer... es desagradable que la comida grite de esa manera... en fin, no creo que pueda hacer gran cosa al respecto...

Bien. Ya he llegado a la casa del tio ese. Parece que está todo revuelto. No se qué coño estoy buscando aquí. En cualquier caso, por ahí hay algún dinero. Y esto seguro que puede venderse. Bueno, voy a dejarme de gilipolleces y volver con los otros. Arnau me dió un teléfono... bien, quedamos en la puerta del Inferno. ¿Que me vas a traer ropa adecuada? ¡Perfecto, tio! Esto que llevo puesto es una orterada...

---

No sabia perquè havia anat fins allí, ni perquè l'Arnau insistia en què jo havia dit que em posaria aquella roba. No volia entrar, i encara menys quedar-me a fora, en aquell barri, amb tota aquella mena de gent pel carrer.

Varem entrar a l'Inferno. La gent ens mirava menys del que seria d'esperar. L'encarregat de relacions públiques del local ens va reconèixer com a vampirs i ens va convidar a passar a una sala privada. Una estona més tard, hi varem passar.

Un dels vampirs que hi havia ens va reconèixer: era un dels nostres assaltants de la nit passada. Es va queixar a crits de nosaltres, però li van recordar que allí les baralles eren prohibides i el van fer marxar. Jo hauria volgut marxar abans que trobes gent amb què esperar-nos a la sortida, però em van assegurar que no hi havia perill.

El local es deia Inferno i a Dante li hauria agradat veure'l. Una sala plena de vampirs, amb alguns humans que permetien ser l'aliment dels seus acompañants...

Però, com a mínim, erem entre vampirs i ningú no intentava matar-nos ni ens exigia explicacions a preguntes ininteligibles per nosaltres...

Estavem allí, asseguts. No se com va ser que ens van oferir si voliem beure alguna cosa. El Carlos va acceptar, i li van acostar una noia que no estava pas en gaire bones condicions: semblava borratxa o alguna cosa similar. El Carlos va mossegar-la i sembla que la borratxera de la noia se li va encomanar. Se'm va acostar, massa amistós i jo no sabia què fer. Per sort, sembla que ser que en aquest estat la paciència no és una de les seves millors virtuts i se'n va anar a buscar una altra noia.

Mentre estàvem així, va entrar un tio que semblava un motorista, vestit de cuiro, rapat i tatuat. Es va dirigir al qui ens havia rebut i vaig sentir algunes frases que no vaig acabar d'entendre, però que em van sonar alarmants: "se està preparando una de gorda", "el Príncipe ha vendido la ciudad". L'altre li va contestar que no es pensava moure fins que no sabés alguna cosa més. A tot això, va apareixer del no res un individuu al mig de la sala que va dir que el príncep no era darrera de res, doncs era mort. Després se'n va anar.

Varem començar a sentir soroll a la part del local reservada als mortals. Aquell que havia aparegut estava sobre la taula amb forma de taüt fent un discurs. Poc després es va sentir una explossió apagada a l'altre costat de la porta i es van començar a sentir trets a fora. El noi de l'aparició ens va dir que l'acompanyessim i podriem sortir. Però el Carlos (que seguia sense estar en tots els seus sentits) no volia venir perquè estava lligant. El noi ens va insistir en que ens donessim i li donessim tots la ma. Jo li vaig donar la meva i vaig convèncer el Carlos (gràcies a que la noia amb què intentava lligar s'havia espantat per l'embolic i havia marxat) de que em donés l'altra. Tots agafats de la ma, varem anar cap a fora. Semblava que la gent ens esquivava sense veure'ns. Arrambats a la paret, varem passar entre el foc de les armes sense que ninguna ens apuntés. Entrarem a les clavagueres i a tot un mon de passadissos subterranis. Al pas del nostre guia, algunes arrels que s'havien obert pas fins a aquell mon del subsol es retiraven espantades i es marcien. Finalment varem arribar a una petita sala on ens va deixar, dient que quan ens preguntessin responguessim que ens havia dut el Sire de Sires. Així ho varem fer i ens conduiren per una altra sèrie de passadissos fins a una altra sala, aquesta molt gran. Davant la mateixa consigna, l'home (segurament, el vampir) que hi havia allí ens va portar per unes escales de cargol fins a una porta. A l'atravessar-la entrarem en una sala que podia ser la de qualsevol pis de l'Eixample, solament que a la nevera el que hi havia eren bosses de sang. Vaig sentir uns gemecs darrera d'una de les portes que donaven a la sala, però de moment no en vaig fer cas: no sabia si ens era permès. Poc després arrivaren la Miriam i en Loony; i la primera cosa que varen fer va ser començar a mirar els fronts de la gent. Vaig recordar que hi tinc un tercer ull, un enorme ull vermell (encara que no recordo quan ho he descobert), i també una visió d'un monstre enorme baixant pel carrer Ferran i la Rambla, com si fos un anunci apocalíptic. Un monstre que passava destruint-ho tot i sense veure'm. Qué deu voler dir aquesta visió? Perquè no em veia el monstre? Si és un símbol, un presagi, un mal averany del futur ¿qué representa? ¿i que puc fer jo si realment no em veu? Anava sembrant la destrucció ¿com puc, com podem aturar-lo? Vaig descobrir que la Miriam i el Loony també havien tingut la mateixa visió, cadascú per la seva banda.

Vaig tornar a sentir el gemec a l'habitació del costat i vaig anar a veure què hi havia. Vaig trobar un llit i en ell el Jose, que no s'aguantava dret. Vaig portar-li un parell de bosses de sang i això li va donar prou força com per poder anar fins a la sala on erem tots. Cadascú s'anava entretenint com podia, i vaig veure que el Carlos tornava a desarmar el Sergi. Em sembla que no li fa gens de gràcia que hagués disparat a loony (a mi tampoc). Curiosament, sembla que Loony no recorda en absolut el incident...

---

Qué hacemos aquí? Que coñazo! No hay nada con qué divertirse? Nada que hacer. Yo no me pienso quedar encerrada en una habitación. Voy a ver qué hay tras esas puertas. ¡Vaya! Una tele y ¡una cadena de alta fidelidad! ¡Lástima! No hay nada de música que valga la pena. ¡Vaya muermos! Pero ¿que dice Carlos? ¿Que se va a vender la alta fidelidad? Vale, tio, ¡echa el freno! Lo he encontrado yo. Claro que no sabria donde venderlo. Bien, véndelo... pero dime que parte me corresponde a mi. ¡Que no me chupo el dedo! Si, de acuerdo, me vas a dar la parte que me corresponde... però ¿que porcentaje es ese?

¿Oyes lo que está contando ese tarado de Loony? que a él y a Miriam los ha traido hasta aquí Batman en el batmobil... ¡pobre chico! Nunca pareció gran cosa, pero... oye... ¿a los vampiros los pueden encerrar en el manicomio? eso puede traer problemas, seguro... ¿o hay manicomios especiales para vampiros? Por cierto, ¡que jeta tenéis! ¡Os habéis bebido toda la sangre de la nevera y no me habéis dejado ni una gota para mi! ¡Hay que joderse!

Vaya, parece que llega alguien. Podemos llamarle Juan... esto suena a alguien que no tiene ganas de decir su nombre, al menos de momento... muy interesantes sus explicaciones. Parece que ya nos han recitado "el Manual del Buen Vampiro". Ya nos han contado las normas de comportamiento en sociedad. ¡A la mierda! ¿Para qué coño nos va a servir ser vampiros si ahora tenemos que comportarnos con tanta finura? Si tengo hambre, pienso comer sin miramientos. ¿O acaso los mortales se preocupan mucho por las vacas muertas? Además, seguro que no lo ha contado todo. Muy buenos samaritanos, tanta gente poderosa persiguiéndonos y aquí nos van a esconder... ah no, eso no me lo trago... ¿qué ganas tu con ello? Loony, maldito gilipollas, si vuelves a interrumpir cuando estoy hablando yo (o me están hablando a mi) te voy a partir unos cuantos huesos. Tendrias que haver aprendido ya... ¡no seré la primera que te arree un guantazo por bocazas! Vaya, parece que el amigo nos ayuda porque supone que así le debemos un favor... es posible, pero no me considero obligada por los favores que yo no haya pedido. Así que estamos en un refugio Nosferatu... menudos nombres les ponen a los clanes. Y no saben cual es el nuestro. ¡Perfecto! así no tengo porqué suponer que pertenezco a un clan con una gilipollez de nombre. ¡Buena pregunta esa! Si nos vamos y queremos volver... ¡ah! así que tu nombre es Sugoll... bueno es saberlo... aunque antes era Juan...

No pienso quedarme a dormir aquí. No pienso deberle un favor a nadie. Parece que Carlos opina como yo. Bien. Podemos largarnos los dos juntos y buscar un sitio para pasar la noche. ¡Carlos, estás gilipollas! ¡Menudo sitio has encontrado! No me gusta en absoluto... ahora buscaré uno yo... si, este está mejor, ¿no crees? Bueno, vamos a dormir, que mañana será otra noche... y si te apetece, podemos intentar cazar los dos juntos, puede ser divertido...

Ceriwden
Pàgina principalFull de personatge (1)Història (1)Història (2)Història (3)Història (4)Història (5)