Ceriwden/Història3
| Ceriwden |
|---|
Pàgina principal Full de personatge (1)Història (1)Història (2)Història (3)Història (4)Història (5)
|
El principat de Granollers
No és fàcil intentar ser Príncep partint del no res. De moment, no he volgut dir als meus companys qui és el Príncep. Potser hem voltat per molts llocs junts, hem passat molts perills junts, però potser per això mateix no em refio d'ells. Vaig voler primer per part seva un compromís. Volia que es comprometessin a respectar les lleis de la Camarilla, els hi oferia a canvi un lloc prop del Príncep (sense dir-els-hi qui és). Solament Lidia i Sergi s'han compromés, i d'una manera tèbia. A ells si que els he dit quina és la meva posició, i m'han dit que em recolçaran. Pero Loony es va negar a res davant d'un Príncep que no el rebia, Carlos va dir que podia comprometre's i no cumplir, per tant no es comprometia, i Arnau es va limitar a callar.
Ja el primer dia com a Príncep m'he hagut d'enfrontar a una situació que no he pogut resoldre. Hi ha hagut una sèrie d'assassinats. Els cossos apareixen completament destrossats. No he pogut descobrir qui n'és el responsable, tot el que hem corregut d'una banda a l'altra solament ens ha permés saber que és una noia-llop i que no la puc trobar encara que ho vulgui. I mentre corria per trobar-la, he deixat de banda els meus plans per aconseguir recursos i consolidar el principat. No puc fer-ho. Si no aconsegueixo una posició mínimament segura, no sobreviurem.
He de controlar uns quants humans. I donat el poc coneixement que tinc dels poders vampírics, controlar-los significa ara com ara convertir-los en ghouls i vincular-los amb la meva sang. No m'agrada. Però he decidit ser el Príncep, i no puc actuar segons el meu sentit de la moral. Solament puc procurar minimitzar els danys.
Ja tinc fets els meus plans. L'ajuntament és vigilat a la nit solament per un guàrdia de seguretat. Se on viu, i a quina hora va a treballar (quan plega ja és de dia). El seguiré, usant el poder del tercer ull l'adormiré i li donaré la meva sang mentre roman inconscient. Ell em permetrà accedir al registre civil (i al cens, i a tots els registres de l'ajuntament). També serà el primer ghoul que dedicaré a fer el que sigui necessari fer de dia. Faré el mateix amb dos o tres policies. Necessito ghouls d'acció.
A partir d'aquí, d'una banda investigaré en el Registre. Vull les identitats de 4 o 5 persones que hagin mort durant la guerra, que no tinguin família propera. Els faré constar com a vius i usaré aquestes identitats com a pròpies. Una d'elles, com a mínim, ha de ser una dona, per si mai necessito fer alguna gestió personalment davant de desconeguts. També he de mirar propietats de gent que hagi mort durant la guerra i que hagin pogut estar venudes. Simularé que les van vendre per pocs diners (por de que perdessin valor?) a les meves identitats falses. Amb aquestes propietats disposaré d'un capital inicial per començar a aconseguir recursos monetaris. Els invertiré (al cap i a la fi, jo m'estava preparant per heretar les finances de la família), i per això aconseguiré l'ajut d'algun director de sucursal bancaria (o més d'un, però de moment puc començar amb un solament. Quan tingui altres mitjans de control que no siguin convertir a la gent en ghouls ja ho veurem).
També hi ha altra gent que ha de ser controlada. El cap de policia: no vull tornar-me a trobar amb tantes dificultats per localitzar algú o per saber què passa. Ell serà una font important d'informació, i a més en un moment donat pot mobilitzar la policia com a mi em convingui. L'alcalde: s'ha de fer la política que convingui als vampirs. Redactors en cap o amos de diaris: s'ha de controlar la informació.
Però a qui serà més difícil controlar serà a la resta dels meus companys. Ja han aconseguit que es parli d'una onada de criminalitat a la zona. Posen en perill la Mascarada. Els hauré d'amenaçar, i no m'agrada. Nogensmenys, és necessari.
Em preocupa Loony. No sé perquè es va deixar enxampar per la policia. Després va fer que el donessin per mort i a la ambulància es va aixecar i es va escapar saltant pels terrats mentre li buidaven carregadors a sobre. I ha sortit publicat als diaris. No al d'aquí, als de Barcelona. Em fa pensar que potser Sugoll vol desviar cap a mi l'atenció d'algú, probablement per apartar-la de si mateix. L'entenc, com a Príncep, suposo que és el que ha de fer. I Loony ha fugit de Granollers per anar a parlar amb ell. Sap que els vaig dir que m'havien fet arribar el missatge de que no erem ben rebuts a Barcelona, que hi havia una amenaça de mort per nosaltres si ens veien allí. Ja veurem si se'n surt. Si viu, l'hauré de lligar curt. Si mort, hauré d'usar la seva mort per espantar els altres. Sugoll s'ha posat en contacte en mi i m'ha donat un ultimàtum: el controlo o els mato. Si convoco la Caça de Sang, ell farà còrrer la veu.
Els qui no em porten problemes son Sergi i Lidia. M'hauria agradat que Sergi fos capaç de fer alguna cosa més que fugir quan la noia-llop el va trovar. M'agradaria que Lidia fes alguna cosa que m'ajudés, no confio gaire en la utilitat de les seves investigacions.
I tu, Roger, què faràs? M'omples el cap més que no pas els problemes del principat. Vull que acceptis la meva oferta, que siguis el meu fill vampíric, que siguis el meu amant en la sang. I al mateix temps vull que no acceptis, que la meva oferta et faci veure que solament et puc portar mal, que fugis del meu costat i tornis a l'Aliança i visquis una vida humana, sota la llum. Que et casis i tinguis fills. Que un dia et facis vell i moris dolçament, al teu llit, amb ells al voltant. Només et puc donar la nit, la sed de la Bestia i la seva fúria, una societat ambiciosa i podrida d'inmortals sense escrúpols on viure. No ho veus? No vull que et quedis amb mi... no vull que te'n vagis. Ets l'única cosa humana i càlida que tinc, però perquè et quedis amb mi vull prendre't la vida. Potser és solament la meva por que no em deixa veure altres solucions.
No ha passat gaire temps, però han passat moltes coses. No sé com relatar-les, si en el ordre que van passar o segons la seva importància. Potser podria començar explicant les que solament cal anomenar. Vaig seguir el meu pla. He atacat al pobre guàrdia jurat i a dos policies i els he convertit en ghouls, els he vinculat per sang i he anulat la seva voluntat. No me'n sento gens orgullosa. He començat a treballar amb el cens i els registres. Ara la meva situació econòmica és millor, i ja tinc una identitat robada amb la qual treballar. També n'aconseguiré un parell per Lidia. Pel Roger no cal, mai no havia viscut en aquest mon i la identitat que li han donat els mags és prou bona. Però he d'intentar aconseguir recursos econòmics no solament per a mi, sinó també per a ell. No voldria que si a mi em passés res ell quedés sense res. He fet un tracte amb els faeries, gràcies a Lady Daeran. Els vampirs no entrarem a la zona de Sant Miquel del Fai i Riells del Fai, i ells a canvi em donaran informació. De moment ja m'han informat sobre la presencia de dos vampirs desconeguts per mi a la zona, i de que s'han vist llops a la Garriga. Parlaré més endavant de tot això. També m'han dit que es va veure a Loony la darrera vegada entrant a l'Elisi de Barcelona. Algun dia hauriem de fer alguna mena de recordatori pels que ja no són amb nosaltres: aquell coronel que solament varem conèixer durant unes hores; Miriam, cremada en una festa del Sabbat; Jose Alberto, Loly, que se n'ha anat de l'Aliança on el vaig deixar amb el Salubri (m'hauria agradat tornar a parlar amb ells, amb tots dos); Loony... qui sap què li ha passat?
Però no parlem més de coses tristes ni fosques. He d'explicar el que porta llum al meu cor, encara que mai no és una llum absent d'ombres. Roger ja ha pres la seva decisió, va acceptar la meva oferta. Em va demanar un dia per anar a despedir-se de la seva família... com si jo hagués de donar-li permís! I, si realment tingués cap dret sobre ell, li donaria tot el temps que em demanés. Em sentia com una núvia. Potser, d'alguna manera, ho era. Vaig dedicar-me a mirar els aparadors tancats de les tendes fins a trobar un vestit que m'agradés, un vestit que deixés el coll nu; i vaig encarregar a un dels ghouls que me'l comprés a l'endemà. Vaig dir al Roger que aprofités aquell darrer dia viu, que passejés sota la llum del sol, que es fes arreglar els cabells, la barba, les ungles... com estigués aquell dia estaria per tota l'eternitat. Va arribar la nit i em vaig despertar, amb Roger al meu costat vetllant-me. El vaig portar a sopar a un bon restaurant: era la darrera vegada que ell menjaria. Ens varem asseure en una taula apartada, i jo portava preparada una bossa per endur-me el meu menjar, que ningú no notés que jo no menjava res. Roger estava nerviós, va beure una mica més que de costum. Després varem anar a la masia, el refugi que prefereixo d'entre els que tinc. Vaig intentar tranquilitzar-lo, ens varem asseure un al costat de l'altre. No m'atrevia a fer el que era necessari perquè ell fos com jo. Jo també estava nerviosa, jo també dubtava. Però, al final, vaig abraçar-lo. El vaig estrènyer contra mi i vaig clavar les dents en el seu coll. Vaig beure la seva sang, i no era com en qualsevol altre moment, perquè ell ho acceptava de debó. No era una sang robada, una vida robada, sinó regalada; me la donava amb tot el seu amor. Jo tenia por. Sabia què havia de fer: donar-li la meva sang quan ja no en tingués de seva. Però tenia por de trigar massa... i por de què passaria a continuació. Ens van crear amb sang que van corrompre abans de donar-nos-la. Encara que jo m'havia lliurat d'aquesta corrupció... qué passaria amb Roger? Seria com soc jo ara o seria com els altres, com era jo abans? Quan la font del seu coll es va assecar, vaig obrir-me la vena del canell d'una mossegada i la vaig acostar als seus llavis, i ell va beure de mi. Solament un glop. Del canell als seus llavis era massa impersonal. Solament la suficient per convertir-lo. Després li vaig oferir el meu coll, per tornar-li el regal que ell m'acabava de fer; i vaig sentir el que qualsevol vampir ha sentit com a mínim una vegada a la vida (qualsevol excepte nosaltres), la sensació de que un vampir et buidi de sang, les seves dents esquinçant la meva pell i jo entregant-me a la seva set.
De cop, es va separar de mi. Començava a veure-ho tot amb ulls nous, era com un infant descobrint el mon per primera vegada. Varem sortir a veure els parartges tant coneguts amb noves perspectives. Tot ho volia veure, volia abarcar el mon amb els seus braços. El vaig seguir, i em sentia feliç. Però el que jo volia era tornar a casa. Volia que em tornés a mossegar, volia tornar-lo a mossegar jo a ell. D'una banda, era com la nit de noces que mai no vaig tenir a la meva vida mortal. D'altre banda, el Roger havia begut molt poc, havia de tenir set. I, encara un tercer motiu, jo se que el vampir que beu en tres nits diferent de la sang d'un altre queda vinculat a ell. No volia que el Roger estés més a prop de vincular-se amb mi que jo amb ell. No ho crec just. Ho ha deixat tot per mi: tota la seva vida, la seva família, la seva casa. No era mala vida la que tenia amb els mags. Tot m'ho ha donat, inclosa la seva sang. Li dec això, com a mínim. Quan ja no quedava gaire perquè el sol sortís i nosaltres morissim fins la nit, per primera vegada ell, com cada dia jo, varem tornar a casa i ens unirem en un cercle de sang, de passió, de plaer, d'amor...
Però he parlat d'altres coses. He parlat de que em varen avisar de que hi havia dos vampirs desconeguts per nosaltres a la zona. Fins i tot em van donar una descripció dels dos. Vaig passar la descripció als meus dos ghouls policies i els vaig demanar que els busquessin, que trobessin on dormien i m'informessin. D'un d'ells no en van arribar a saber res. De l'altre, em van passar unes fotografies, en una d'elles estava parlant amb Carlos. En una de les seves converses amb Carlos, van descobrir el meu ghoul i aquest va acabar mort. Quan vaig parlar jo amb Carlos, estava molt disgustada. Em sembla que vaig ser dura, li vaig exigir que fes fora a l'altre vampir, que se'n desfés com vulgués, però se n'havia d'anar de la zona de Granollers. Després me'n vaig penedir. Li vaig dir que quan el tornés a veure (havien quedat per una setmana després), em vinguessin a veure tots dos. També vaig intentar una altra vegada que Carlos es comprometés a respectar les Tradicions, però no ho va voler fer. L'atac dels Garou s'acosta. Vaig anar a veure què havia passat amb José Alberto, ja que una carta de Daeran m'avisava que ja no era a l'Aliança, i als homes-llop que em van escortar fins la porta se'ls feia la boca aigua de pensar el que volen fer amb nosaltres, i fins i tot es va escapar algun comentari de més que em va confirmar que preparen un atac. Ja no hi ha temps per jugar més aquest joc de veure qui baixa del burro abans. Us he ofert una oportunitat que no heu agafat. Seguireu essent benvinguts al Principat, però no tindreu la meva confiança.
Carlos va intentar convèncer Armand (és el nom del vampir nou) que em vingués a veure, però solament va aconseguir espantar-lo més. Vaig decidir parlar-hi jo. No puc deixar que estigui per aquí quan els garou ataquin i sense saber-ne res: el matarien amb massa facilitat. Vaig demanar ajut a les fades, vaig demanar que li portessin un missatge amb una cita: quedem on tu vulguis i a l'hora que tu vulguis. Crec que no li va agradar la manera que van tenir les fades d'entregar-li el missatge: sembla que el van deixar enganxat amb un post-it sobre el seu front, mentre dormia al seu refugi. Puc comprendre que no li agradés: no es gens agradable pensar que algú ha estat tan a prop de tu quan estas totalment indefens. Tampoc li va agradar que el meu missatge deia que deixés la resposta al mateix lloc en què havia trobat el meu missatge, ell no va deixar la resposta sobre el seu front i li van pintar una recriminació amb rotulador. Pobre Armand! No sap el malson que pot ser tractar amb fades, però tampoc l'alegria que tenen a dins i que trensmeten. Les de la cort de la llum, si més no. El que encara no se és com ni quan es voldran cobrar el favor que els dec. Se que em penediré d'haver demanat el seu ajut...
Em va citar en un parking. Quan vaig ser a baix de tot, just al lloc que em va indicar, em va cridar des de 4 pisos més amunt que parés. Em va advertir que hi havia 7 armes apuntant-me i que no intentés fer cap tonteria. No m'ho vaig creure, però vaig fer el que em deia. Quanta por que te! Pel que vaig poder deduir de la conversa, el seu sire el va crear i el va abandonar. Durant la conversa, va anar agafant una mica de confiança. Li va agradar saber que jo havia organitzat l'atac a la banda de Marco, sembla que és una història que ha corregut. També el fet que quan em va preguntar quin era el meu clan li vaig respondre que potser ho sabria si sabés qui va ser el meu sire. I que li digués que aquí tots erem nouvinguts i que el principal problema era sobreviure, encara que no es va acabar de creure que les coses funcionessin així. Al final va baixar al mateix pis on jo estava (per les escales, no pas per l'ascensor) i fins i tot va permetre que vingués el Roger, que m'esperava a fora. Però no va creure que jo fos el Príncep: enlloc d'això, va arribar a la conclusió que soc Malkavian. En qualsevol cas, he aconseguit avisar-lo de que venen els garou, i hem quedat per reunir-nos tots els vampirs de la zona (ell ha arribat a la conclusió de que som tots menys els "vells", als quals te molta por) a l'Elisi (ell ho ha interpretat com que anirem a l'Elisi per provocar "els vells". He de veure com fer-ho perquè no s'espanti gaire quan vegi que el que li he dit és la veritat, que jo soc el Príncep, que aquí no ha de tèmer res de mi. S'espantarà quan vegi Carlos, està convençut de que és un agent del Príncep i que el vol matar. I també s'espantarà quan veig Sir Giles, crec que te un aire que lliga força amb el que ell creu que és un Príncep. A Carlos li demanaré que vingui una mica més tard. No se qué fer amb Sir Giles.
Cal parlar també de l'altre vampir... hi ha tan a dir! La policia no en va trobar el rastre. Ningú no el veu si ell no vol. Però jo em vaig començar a sentir vigilada, em semblava que algú em seguia a tot arreu. Poc després, vaig començar a veure algú per la cua de l'ull. El Roger no tenia aquesta sensació ni veia ningú. Fins que un dia, a l'arribar al nostre refugi quan gairebé ja sortia el sol, el varem trobar allí, palplantat al mig de l'habitació. Era una figura estàtica, gairebé una estàtua. Alguna vegada havia portat roba sobre el seu cos, però les restes que hi quedaven podrien haver estat part de la seva pell. Els peus eren més urpes que peus, feien por. I no es movia. Estava absolutament quiet, com si la mateixa idea del moviment fos aliena a ell. El Roger va anar a treure l'espasa, però li ho vaig impedir. Hi havia alguna cosa... ens hauria atacat ja si hagués tingut la intenció de fer-ho. Vaig mirar la seva aura i tot era tranquilitat, espiritualitat. Vaig saludar-lo i no em va contestar. A fora, el sol ja sortia i el Roger es va quedar adormit. Vaig entrar el Roger al nostre lloc de repòs i vaig tornar a sortir. No creia que fos una amenaça, però si m'equivocava, havia de protegir el Roger fins on en fos capaç. Vaig tancar la porta i em vaig quedar davant d'ella, i vaig resistir la son tant com vaig poder mentre el sol s'enlairava allí a fora, invisible per a mi.
La nit va arrivar i el nostre visitant seguia allí. Durant la nit, el varem veure a tot arreu on varem anar. Quan varem arrivar a casa, tornava a ser al seu lloc, immòbil, com si no s'hagués mogut en tota la nit. I la nit va pasar com l'anterior, i la següent també, i l'altra...
Una nit, quan m'havia acostumat a ell com a un moble, em va pegar al passar pel seu costat. La seva ma era com de pedra. Em va fer mal. Enteneu-me, no mal del que t'has de curar, però si dolor. Vaig procurar no acostar-me gaire a ell. Una estona després, quan el Roger estava per una altra banda de la casa, em va intentar agafar. El vaig esquivar i ho va tornar a intentar. El vaig tornar a esquivar i es va tornar a quedar quiet, mentre en la seva aura apareixia una certa satisfacció. El Roger va venir corrents, i vaig dir-li que se n'anés a dormir a un altre refugi. Es va negar, va dir que anés amb ell. Vaig dir-li que fos el que fos el que volia aquell ésser, semblava que em cercava solament a mi, no volia que ell estés en perill. Es va negar. Tenint en compte com arriba a ser de tossut i el poc que faltava perquè sortís el sol, no el vaig intentar convèncer. Perquè? Suposo que el Vincle de Sang que em creat mutuament entre nosaltres el fa sentir-se protector. Mai no em deixarà si creu que estic en perill. Cap dels dos volia adormir-se abans que l'altre, tots dos voliem ser qui protegís a l'altre... i aquesta vegada em va guanyar ell. Es tossut com una mula! Quan em vaig despertar, vaig veure que el Roger m'havia portat fins al meu lloc de repòs, havia tancat per dins i havia muntat una barricada davant la porta. La barricada era allí, intacta, però la nostra estàtua vivent havia entrat i era al bell mig de l'habitació, mirant-me.
Poc després, un altre dia em va tornar a colpejar. I la cosa va anar augmentant. Quan em vaig queixar, solament va contestar "has d'estar alerta... sempre". Va ser la primera cosa que li vaig sentir dir.
Sir Gilles va voler començar la seva vida social a la zona amb una festa. No em sembla pas malament. Va convidar a tots els vampirs de la zona, i tots i varem anar. Vaig aprofitar la festa per coquetejar amb l'alcalde i el cap dels mossos d'esquadra, que eren convidats de la festa i tinc intenció de convertir-los en ghouls i també per convocar tothom a l'endemà a l'Elisi. Els vaig explicar que no quedariem directament a l'Elisi, sinó una estona abans degut a l'Armand i el que ell creia que anàvem a fer. Crec que no els convencia gaire el tenir tantes delicadeses amb el nou vampir, però ho van acceptar. Carlos havia de venir més tard, directament a l'Elisi, ja que sinó espantaria l'Armand.
Així ho varem fer. L'Armand es pensava que anavem a provocar una mica els "vells", com diu ell i anava pel camí cantant la Marsellesa i la Internacional, però tal i com ens anàvem acostant a l'Elisi va anar baixant el to, ens va preguntar si no ens haviem acostat ja prou, i es va admirar de que ens acostessim encara més. Quan va veure que realment entravem a l'Elisi, quan va veure que jo portava la clau de la casa a la butxaca, es va començar a alarmar, però ens va seguir. Quan estavem allí, asseguts, i va arrivar el Carlos, la por el va dominar. Es va adonar que realment erem els qui ell anomena "els vells", a qui tant tem. Va anar a saltar per la finestra, i el Sergi, amb la seva gran capacitat psicològica, el va apuntar amb una arma i li va manar que estigués quiet.
Vaig ordenar al Sergi que guardés l'arma, i em vaig dedicar a tranquilitzar l'Armand. Va decidir obeïr tot el que se li digués: ara ja creia que jo sóc el Príncep i crec que mai no havia tingut tanta por a la seva vida.
Vaig plantejar a la resta quina era la situació, vaig dir que s'havia acabat el temps per als jocs i vaig deixar clar que jo era el Príncep, que alguns d'ells encara no ho sabien. Vaig avisar de que els llops estaven preparant un atac i vaig dir que haviem de començar a preparar la defensa. Sir Gilles va dir que aniria a veure els prínceps de la rodalia per demanar ajut. Li vaig contestar que no creia que servís de gaire, però que ho podia fer. Això si, que no es presentés en nom meu. Per cert, que estic parlant de Sir Gilles, però crec que no us l'he presentat. Va arribar una nit amb el seu cotxe de cavalls i els seu tratge dos segles desfassat a l'Elisi, intentant (i aconseguint) ser presentat al Príncep, per demanar permís per viure a la zona, permís que se li va concedir temporalment. El seu clan és Toreador, i ell era un marxant d'art; em va interessar pels meus plans de muntar una galeria d'art al costat de l'Ajuntament, per això li vaig donar aquest permís provisional.
Sergi va començar a pensar en les armes que hauriem d'aconseguir, ell té els contactes per aconseguir-les, i donat que Sir Gilles té diners, ell les pagarà. Carlos va proposar que comencessim a crear un "exèrcit" de ghouls i vampirs novells, però no vaig acceptar la proposta. Serien un escut massa dèbil, solament perdriem vides humanes aconseguint ben poca cosa. Varem intentar reunir els coneixements que tenim sobre els llops. Sabem que la plata els hi fa especialment mal, per mitjà de l'electrolisi platejarem bales i dagues per lliutar contra ells. El Roger va dir que aniria a la Aliança a preguntar a uns quants coneguts per saber més coses sobre els llops. No volia deixar-lo anar sol, però no va voler que deixés els altres, em va dir que jo els havia de coordinar i no podia anar amb ell. No sé perquè li he fet cas. Representa que és el meu cadell, que ha de fer el que jo digui... és igual. No ho farà. Ja discutiré amb ell una altra estona, en realitat no li falta una part de raó. També, de passada, aniria a veure el ferrer i li encarregaria dagues que no fossin platejades sinó completament d'argent, i també una mena de "funda" d'argent per l'espasa. Aquesta funda no serà gaire de fiar, el tall s'haurà d'arreglar després de cada combat, però ens permetrà lluitar amb espasa de plata contra els llops.
El que ha pogut saber el Roger és que els llops tenen la facultat de viatjar per un pla parallel, semblant al somni, i sortir d'ell just en el punt que volen. També poden mirar des d'aquest pla a la nostra realitat. I ha confirmat que la plata és per a ells un verí. O sigui que seguim endavant amb la idea d'argentar les armes, i també Lidia ha proposat de fabricar un determinat gas que els pot deixar incapacitats, mentre a nosaltres, que no respirem, no ens afecta. També varem decidir que intentariem disoldre la reunió que tenien a la Garriga amb l'excusa d'una exposició de caravanes usades. Els hi amagariem droga i enviariem la policia a investigar. Quan van proposar que fos el Roger que hi anés, de dia, a amagar-la, els vaig haver de dir que el Roger ja no pot caminar sota la llum del sol. Sembla que els va sorprendre.
Ens varem tornar a trobar un parell de dies més tard. Ja començavem a tenir les coses en marxa. Sir Gilles ja se n'havia anat, els plans útils també estaven en funcionament. A mitja reunió, varem sentir un gran tro. Els dipòsits de gas que hi ha al costat de l'autopista estaven en flames, l'autopista es derritia de la calor. Ens van començar a arrivar més noticies: trens descarrilats, accidents a carreteres... tots els camins de Granollers estaven tallats i una trentena de llops baixaven des del Montseny. Les fades em van dir que intentarien guanyar temps per a nosaltres. Varem anar a amagar-nos tots junts al meu refugi. No se exactament què són els símbols místics que el Sensei ha pintat per tot arreu, però em va dir que eren una protecció.
Des del moment en que varem arrivar al refugi, ells també començaren a veure el Sensei. En els dies següents, tots van anar rebent cops de part seva. Excepte Arnau, tots van intentar ignorar-lo. L'Arnau, va decidir mantenir-se el més apartat possible del Sensei. Carlos, abans de tot això, va intentar atacar-lo amb el poder del seu tercer ull per deixar-lo inconscient, però sembla que no va causar cap efecte en el Sensei. Excepte l'Arnau, tots han deixat de veure'l. Però m'estic avançant en la història. Varem dormir aquell dia en el meu refugi, i la nit següent ens varem trobar que hi havia toc de queda. Sembla que un grup terrorista reivindicava els atacs de la nit anterior i demanava l'alliberament d'una sèrie de presoners. Els presoners havien estat afusellats, la ciutat sota toc de queda mentre es buscaven les bombes que deien que hi havia posades. Varem decidir anar cap a Mollet, al laboratori de la Lidia per preparar-nos i tornar més endavant. Campanilla ens va ajudar a esquivar les patrulles... algun dia m'acostumaré a la seva manera de descriure les coses.
A Mollet ens van arribar notícies. La majoria dels llops han tornat a les muntanyes. Han quedat solament tres grups a Granollers. Un d'ells, en una casa, un altre va donant voltes i passa periòdicament per la casa. El tercer... la fada que els seguia es va veure descoberta i va decidir que, al cap i a la fi, no era tan valenta com creia... Crec que això no li ha guanyat gaires simpaties, però ha salvat la pell.
Varem decidir atacar la casa. No estavem gaire inspirats per als plans de batalla. Al final, el pla va ser molt senzill. La pandilla de Carlos s'acostaria a la casa i començarien a moure brega. Jo aniria amb ells (i amb el Roger, que no em vol deixar sola en cap situació de perill). Haviem d'aconseguir que sortissin de la casa. Aleshores, des del bosquet proper, els disparariem amb bales de plata. El Sergi va repartir les armes, però el Roger i jo no varem voler cap arma de foc. No les trobo honorables.
Quan els motoristes ens varem acostar i varen començar a atacar la casa, van començar a disparar des de les finestres. Aleshores la gent de Carlos es va començar a retirar, i jo al darrera d'ells. A un li van tocar la moto, però no va tenir problemes en marxar amb la moto d'un altre. Jo encara vaig donar un parell de voltes pel seu pati, per provocar-los a que sortissin. Quan un d'ells, en la seva forma més monstruosa, va sortir per enfrontar-se'm, no va poder avançar dues passes abans que la plata el matés. Ràpidament, el seu cos mort es va convertir en un llop. No va sortir ningú més de la casa i vaig començar a retirar-me: no tenia sentit passejar sota les bales que sortien de les finestres, no creia que sortís ningú més en aquestes condicions. Mentre m'allunyava, el Roger va veure que apareixien tres monstres més a prop dels altres. Vaig començar a anar cap allí, però la moto no corre tant quan surt del camí, i entre el gas de la Lidia i les bales de plata, quan vaig arribar dos dels llops ja havien caigut i el tercer havia desaparegut a través dels seus camins desconeguts.
La Lidia va demanar quedar-se amb un dels cossos per estudiar-lo, i li vaig dir que es quedés el llop. Varem mirar una mica què trobabem a la casa, i vaig notar que era un d'aquells llocs que les fades poden convertir en un dels seus castells encantats. Aquest lloc serà per a elles, quan hagi foragitat els llops definitivament d'aquí. Després, vaig voler enterrar els dos monstres morts. La mort els hi pren el seu aspecte monstruós per tornar a ser homes o llops. Però encara estava fent el forat pel segon, quan els crits propers dels llops s'acostaven ja massa i varem marxar tots.
Lidia va tornar al seu laboratori (on s'havia quedat l'Armand), la resta també ens varem retirar als nostres refugis. L'endemà, ens varem tornar a reunir. El ghoul de Sir Gilles ens va informar que el seu senyor havia intentat parlar amb els llops, i també que no havia aconseguit ajut dels prínceps veïns. És normal. Tots els principats de la zona, excepte Barcelona, són nous; tots s'estan organitzant ara, i ni que suposo que molts han vingut ja amb recursos de fora, tots tenen problemes. De tota manera, l'Arnau va tenir una bona idea per intentar negociar amb els llops. Va pensar en l'Aliança dels mags com a territori neutral. Vaig dir que aniria a demanar-los permís, però Carlos s'hi va oposar. Va dir que no podia ser jo qui hi anés, que sóc massa valuosa. No hi estic d'acord... però al final l'Arnau es va oferir com a voluntari. No vaig voler permetre que hi anés sol, i Carlos el va acompanyar (no era el que ell volia, però em vaig negar a que hi anés una sola persona). Els mags no tenen cap inconvenient en que els seus convidats parlin mentre són a l'Aliança, però no poden passar als llops el nostre missatge per parlar: això queda per conte nostre. Això si, garanteixen que a l'Aliança ningú no es pot barallar... En el camí de tornada, l'Arnau va parlar amb els llops que l'escortaven, va donar el missatge i va dir que el passessin als seus caps. Es van desafiar amb la mirada i va guanyar, però crec que no van passar el missatge. Aleshores vaig cridar el ghoul de Sir Gilles, interessant-me per com ho havia fet el seu senyor per parlar amb els llops. Em va dir que havia deixat un missatge en un cert taulell d'anuncis del Montseny, amb una creu ansata com a signatura. De manera que varem decidir enviar un missatger a penjar una nota semblant citant els llops a l'Aliança un parell de nits després. Durant aquests dies també vaigtrobar moments per acabar de lligar a la meva voluntat per la meva sang a l'alcalde de Granollers i al cap dels mossos d'esquadra. I una altra cosa que vaig fer va ser negociar amb un armer de les fades per una cota de malles per a mi i una altra per el Roger. El preu ha estat que construiré un parc d'atraccions a la zona i l'armer i el seu fill tendràn accés gratuit sempre que vulguin, podent portar amb ells dos o tres amics cada vegada. Em sembla que és el moment de començar a cercar un advocat que em porti una sèrie d'assumptes...
Quan varem anar a l'Aliança per saber si els llops acceptaven negociar amb nosaltres, ens varem trobar amb que havien deixat una caixa per a nosaltres, però no s'havien presentat. A la caixa hi havia els braços i les cames de Sir Gilles. El nostre humor a la tornada no era gaire bo. Els mags van tenir el detall de fer que no fos necessari que ens escortessin els llops pels camins de l'Aliança...
Vaig parlar amb Geoffrey, el ghoul de Sir Gilles per saber què pensa fer. Em va dir que contractaria una tropa de mercenaris (humans) perquè intentin rescatar Sir Gilles. Li he dit que no crec que resulti útil, que solament els enviarà a la mort, però ell estarà en contacte per ràdio amb la tropa, amb la qual cosa igual aconseguim alguna informació interessant (ens donarà la informació que aconsegueixi en el procés), i diu que quan algú es dedica a aquest ofici ja sap que pot trobar la mort en qualsevol moment. Li he ofert la meva sang mentre no tingui accés al seu senyor, si la necessita, i ha acceptat la meva oferta. Em va preguntar que quines contrapartides volia, però li he dit que de moment no vull res. Que si la situació arriba a ser permanent, ja en parlarem. L'única cosa és que jo no puc dedicar més temps a caçar, la sang que li doni primer li hauré agafat a ell mateix. Em sembla que no li agrada, encara que no s'ha queixat. Quan l'he mossegat estava tens, com si intentés resistir-se al plaer de la mossegada del vampir... els altres ghouls, els meus ghouls, no ho fan. De fet, són moments que jo no vull, però que ells anhelen. No m'agrada el plaer que veig en els seus ulls, em sembla que es donar-els-hi alguna cosa que pertany solament a Roger... però els necessito. Tenen una feina que fer per a mi cadascun d'ells en el lloc concret on és. Encara que els doni la meva sang, mai no els permetré beure del meu coll.
Però abans de parlar amb Geoffrey, va passar una altra cosa. Estavem baixant de l'Aliança, el Roger i jo amb la moto, els altres amb el seu 4x4, quan em va aparèixer al davant una llum que per poc aconsegueix que surti de la carretera. Les fades m'avisaven que, a Montmeló, uns llops perseguien un altre llop. Varem anar cap a allí, després de demanar-els-hi que quan arribessim a la zona ens guiessin. Vaig intentar anar lenta perquè em podessin seguir, no passava de 130... però em vaig avançar als altres. Una petita fada, com Campanilla, em va acabar de guiar (amb no massa seguretat) fins al lloc. Quatre o cinc llops perseguien una lloba cansada. La vaig cridar i li vaig dir que pugés a la moto, davant meu. En aquells moments, m'hauria agradat que Roger no fos al darrera, hauria facilitat la cosa... El Roger va desenvainar l'espasa per si de cas. Vaig ajudar a la lloba a pujar i vaig arrencar...
Un cop allunyats del lloc vaig parar i li vaig dir que parlessim. Em va mirar amb cara d'innocència, però li vaig dir que no dissimulés i va prendre forma humana. Es malfia molt de mi, però al final vaig aconseguir saber unes quantes coses. Es la noia-llop que va atacar al Sergi, la mateixa que va cometre els assassinats els meus primers dies com a Príncep, la mateixa que Sugoll em va avisar que havia matat més de mitja dotzena de Nosferatus. Un grup del Sabbat la van capturar durant la guerra, quan jo estava en altres mons per destruir la meva estimada Stormbringer, junt amb uns quants companys seus. Van tenir la "divertida" idea d'intentar convertir-los en vampirs. Ella no va tenir sort, la resta van morir en el procés (van ser les seves paraules). Malfia de mi, i diu que Sergi, Arnau i Carlos fan pudor de Wyrm, sigui el que sigui el Wyrm, però li he explicat quins són els límits del meu territori i li he aconsellat que no en surti, que aquí pot estar raonablement segura, si més no pel que fa a la resta de vampirs. També li he ofert ensenyar-li més coses sobre nosaltres, i sembla que li ha agradat la idea. Li he donat manera de posar-se en contacte amb mi. Per la seva banda, ens ha permés saber que allò de les cames i braços de Sir Gilles, probablement és cosa d'un tal Manel (sembla que hi ha dos liders més o menys enfrontats entre els llops, però el qui no te la posició dominant en cada moment obeeix a l'altre). Li hem preguntat com posar-nos en contacte amb l'altre, però creu que dir-nos-ho seria una traició envers els seus. Vol seguir essent un dels llops, a pesar de ser ara a més una vampira. La pena és que sembla que els seus la consideren una traidora pel sol fet d'haver perdut aquella batalla i haver-se convertit en el que ara és... pobre noia! No se quina sortida pot tenir. No se si te possibilitat de reconciliar-se amb els seus. Jo no li tancaré les meves portes, però no crec que vulgui venir amb mi, si més no ara com ara... ja veurem què passarà...
Ha passat un any des de la darrera vegada que vaig escriure, però no em tingueu en compte que hagi trigat tant. Tinc una (o potser dues) guerres que anar lluitant i un Principat per consolidar. Tinc un lloctinent que se'm desmadra si em despisto, un cadell que creu que és ell qui em pot donar ordres a mi, un mestre que em te mig segrestada i uns subdits que solament miren pels seus interessos. Fa temps que passo la meitat del dia desperta; creia que un vampir no podia sentir aquest cansament. Pero he fet força feina en aquest temps...
La darrera cosa que vaig escriure va ser sobre Sir Gilles. Evidentment, mai no va tornar. I, evidentment, els llops van aconseguir que els expliqués unes quantes coses. Poc després de la seva desaparició, van incendiar l'Elisi. Ara ja està reconstruit. De tota manera, al haver-nos enterat de que l'havien fet presoner gràcies al seu macabre regal, ens ho varem sospitar i no ens van poder trobar a dins.
La guerra contraells ha anat seguint. No hi ha hagut més baixes pel nostre cantó, i poques pel seu. Crec, de fet, que seguiex havent més o menys la mateixa quantitat de llops que al principi. Serà llarg, serà el teló de fons de les nostres nits.
Si més no, com a mínim ara com ara em puc alegrar de que no s'ha tornat a detectar cap caçador de monstres a la zona. O potser no... espero que no s'hagin detectat perquè no n'hi ha.
Però si volem parlar de coses alegres, parlem del Carnaval. La gent no sap exactament què va passar, però em sembla que aquest Carnaval acabarà essent més famos que el de Rio. No recordo si ho havia comentat, les fades l'han fet seu. Es el seu preu per haver passat el missatge a l'Armand.
D'una altra banda, he començat a establir el que crec que necessito per tenir un mínim de seguretat. Ja vaig dir que vaig convertir en ghouls a l'alcalde i al cap dels mossos d'esquadra, a part d'un parell de mossos i el segurata de l'ajuntament. També he fet el mateix amb els delegats de dues oficines bancàries. A més, Geoffrey s'ha posat a la meva disposició. A canvi, tinc accés a la fortuna de Sir Gilles (que poc a poc va passant a les meves mans). Amb això puc controlar l'ajuntament i la policia i puc fer les gestions que em convinguin per moure diners sense problemes. També hi ha quatre gossos pastors que s'alimenten de la meva sang i ens protegeixen quan brilla el sol.
Ja que parlem de diners, he començat a posar en marxa el projecte del parc d'atraccions. De moment és poc més que unes quantes atraccions de fira que s'han quedat de forma permanent a la zona, però he creat una societat per impulsar-lo. Hi ha un gerent que té una certa participació en els beneficis i s'ocupa de tot; solament cal donar-li alguna indicació de tant en tant. Per cert, els faeries tenen descompte a l'entrada. També relacionat amb els diners, encara que no solament amb ells, he preparat una sèrie d'identitats falses sota les quals actuar i entre les que repartir els recursos. N'hi haurà un parell de dotzenes, de moment.
Però els diners han de servir per alguna cosa més que per aconseguir-ne més. Ara em proposo comprar tots els mitjans de comunicació de la zona per poder-los controlar. No puc controlar més coses a base de ghouls.
Canviant de tema, he anat veient a l'abominació. Es diu Sara, i va nèixer essent una lloba. El seu anhel més gran seria deixar de ser un vampir, poder tornar a còrrer amb els seus. Sembla que he aconseguit que em tingui una certa confiança, hem estat parlant regularment. Ella m'ha explicat coses dels que eren els seus i jo li he estat explicant coses dels qui ho són ara. No se si mai podrà ser feliç.
També us he de presentar Chang. Se poca cosa d'ell, però em fa por. Ës perillós. Ës un Tremere. Primer va ser un Tremere de la Camarilla, però en un moment donat es va passar al Sabbat enduent-se uns quants objectes (que no se què eren). Ara ja no disposa d'ells, però després de 120 anys en el Sabbat sembla que ha tingut algun problema i ara en fuig. M'ha demanat asil polític, i jo li he donat... més o menys. Ens ajudarà contra els llops. I si mai no queda més remei que dir als Tremere on és, primer l'avisaré. Per la resta... farà el què li semblarà, sempre respectant les Tradicions. Si més no, crec que les respectarà aparentment. Ha posat una tenda d'objectes orientals i es dedica a vendre sortilegis a la gent. També té un fumadero d'opi. I he sabut que, de tant en tant, hi ha mortals que entren a la seva tenda i no en tornen a sortir; però ara com ara no he pogut saber què en fa. Les fades el vigilen , però no s'acosten tant. I Sara va intentar mirar des de la Umbra, però ell la va veure i la va convidar a entrar, i quan ella va sentir que volia obeïr-lo, es va espantar tant que em va dir que mai més no s'acostaria a Chang (que, a més, fa molta pudor de Wyrm).
D'altra banda, el Sensei ens ha començat a ensenyar. Li dic Sensei perquè no hi ha hagut manera de saber el seu nom. No estic segura ni tant sols de que ell mateix el recordi. Un dia, al despertar-nos, estava amb nosaltres l'Arnau. El Sensei ens ensenya als tres, encara que mai no ens ha demanat la nostra opinio. En realitat, li agraeixo. Però també l'odio. Vol el nostre be, suposo (encara que sembla que no es per nosaltres, sinó per pagar un deute a Saulot); però és inhumà.
Recordo el dia que en despertar-me el Roger no hi era. Va trigar molt a tornar, i quan ho va fer, tenia una mirada estranya. Van passar molts dies abans no va recobrar una mica l'aire d'abans, però ha quedat una ombra en ell. Al final, em va explicar el què havia passat: es va despertar en un lloc estrany, però jo era al seu costat. I aleshores el vaig atacar, el vaig vèncer i me'n vaig riure. Sap que en realitat no era jo. Però...
També recordo el dia que jo estava treballant, de dia. Va aixecar-me la persiana. Amb prou feines vaig tenir temps de volcar la taula per protegir-me del sol, i vaig passar tot el dia allí a terra, darrera la taula, sense poder arribar enlloc... he d'estar sempre preparada per qualsevol cosa, ja ho se!
I recordo un altre dia. El Roger sempre acostumava a enfrontar-se al mestre. Fins que el mestre el va agafar i el va penjar pels peus. Vaig voler deslligar-lo, però no em va deixar. Em va dir que pensés què passaria si el Roger tractava així a algú altre del seu poder. Tenia raó, es clar... però em feia mal. Vaig asseure'm a terra, prop d'ell. No podia fer res més. El Sensei em va dir que me'n anés, que tornés quan hagués passat tot; però jo no podia. Havia d'estar allí al seu costat...
Va estar tres dies penjat. Primer amenaçava, després va començar a dir que la broma ja durava massa; al final va suplicar i dir que no ho tornaria a fer. Aleshores va ser quan el Sensei el va despenjar i el va renyar perquè m'ho havia fet passar malament a mi.
He de reconèixer que jo no m'hi enfronto sovint. Tinc una certa paciència, i se que portar-li la contrària és una causa perduda. Però de tant en tant no me'n puc estar de dir-li quatre fresques. No gaire sovint. Cada vegada que ho faig em pega... i fa mal. O sigui que solament li porto la contrària quan estic a punt de tornar-me boja. Quan estic a punt de tornar-me boja per culpa seva, vull dir. Si no, ho faria cada vegada que torno de l'Elisi de Barcelona. Però d'això encara no us en he parlat.
Sugoll ha començat a organitzar una sèrie de reunions pels prínceps de la rodalia (els que considera vasalls seus, suposo). M'agradaria no haver-hi d'anar. Corren tota mena de rumors. Els Tremere volien saber quin és el meu clan; jo els vaig contestar que donat que no he conegut mai el meu Sire, em podien considerar Caitiff. Aleshores em van proposar que els donés una mostra de sang per esbrinar quin era. Els vaig contestar que si devia alguna cosa a algun clan, era als Gangrel, el clan del meu mestre; que si volien em consideressin així. Els Gangrel, un cop van saber qui era aquest mestre m'han recolçat; o sigui que oficialment no soc Salubri sinó Gangrel. Però ningú no ho creu. Diuen que en realitat soc Ventrue, l'antiga amant del Príncep de Barcelona (Sugoll no, el que varem matar) i que he aconseguit mantenir una part del seu poder, sense voler-lo compartir amb el clan; i que per això els Ventrue i jo no estem en bones relacions. Diuen que en realitat soc Nosferatu (això no li perdono a ningú), que vaig sempre ofuscada i no soc més que un peó més de Sugoll. Diuen que vaig matar l'antic Príncep de Barcelona (clar que això és veritat). El que també fa còrrer rumors és que Sugoll no apareixi mai per les seves pròpies reunions. Van començar a dir que el problema era que era lleig fins i tot per a un Nosferatu. Vaig comentar que a mi, les vegades que l'havia vist, no li havia trobat gran diferència amb la resta. Aleshores van començar a dir que tenia por...
Fa poc, vaig rebre un missatge de Dominus, els Príncep de Sabadell (Malkavian) amb un dossier perquè em mirés un tema per a una reunió... solament que era un dia en el qual no se m'havia convocat a cap reunió. No sabia què pensar, si era que s'estaven reunint de tant en tant sense mi o si em volien fer anar a l'Elisi de Barcelona un dia en que no se m'esperava... finalment, vaig demanar a les fades que vigilessin si veien altres prínceps anar cap a l'Elisi el dia i l'hora assenyalades. Em van confirmar que si que hi anaven i vaig arrivar tant depressa com vaig poder. No va ser una gran entrada, vaig arribar tard... però Sugoll hi era, i no semblava gaire feliç de veure'm. En un moment donat vaig anar a saludar-lo, i tothom va parar l'orella per veure que li deia. Però jo solament volia que ell em veiés, i que sabés que estava allí i que no m'agrada que hi hagi tants Nosferatu de Barcelona a les meves clavegueres (d'això no us en he parlat encara). Si algú esperava alguna cosa més, va quedar desencantat, perquè jo no pretenia pas humiliar-lo ni res per l'estil. I encara que volgués fer-ho, no se si m'hi atreviria. Això si, vaig donar les gràcies a Dominus, i li vaig explicar que si no arriba a ser pel seu missatge no hauria pogut anar a la reunió, ja que casualment el missatge per convocar-me a mi a aquella precisa reunió es devia d'haver perdut. Em va contestar que ell havia tingut una mena de premonició de que podia haver passat alguna cosa així. El vaig convidar al proper Carnaval; la mirada li va brillar i em va dir si podia portar uns amics. Crec que me'n penediré... o potser no. Darrerament sempre crec que em penediré de qualsevol cosa que faci i impliqui altres vampirs.
Com el que li he demanat a Lidia. Li he demanat que intenti apropar-se a Chang, per vigilar-lo una mica. Ara sembla que ella acceptarà ser la seva aprenenta, però no se quin és el preu que haurà de pagar... amb Chang, tot té un preu.
Les fades em van avisar de que hi havia molts Nosferatu a les nostres clavagueres. Vaig trucar a Sugoll per comentar-li, ja que es tractava de gent del seu clan... i va passar de mi. En vaig capturar un i el varem interrogar el Roger, el Carles i jo. Va dir que era de Barcelona i que venia a veure de què es podia enterar, però va negar que l'enviés ningú. Vaig tornar a trucar per avisar que els enviava de tornada un ciutadà seu que havia vingut sense presentar-se com s'ha de fer. Ara en venen menys, però venen en grups de dos o tres i armats, alguns fins i tot amb llençaflames. D'una banda, he encarregat al Roger que comenci a installar un sistema de seguretat a les clavegueres. Te el pressupost que necessiti, i el permés que m'ha demanat per crear ghouls entre els mossos que patrullen les clavegueres. A més, un dia d'aquests anirem de cacera. Chang s'assegurarà de que el que cacem no estigui vinculat, i si no ho estan els vincularé jo. No se si a continuació els enviaré de tornada per dedicar-me a espiar jo a Barcelona o si els faré quedar perquè es dediquin al contraespionatge. He hagut de pagar a Chang amb sang d'un de nosaltres. Del Sergi, per ser exactes. Ell no se n'ha adonat (Chang m'ha proporcionat una mena de recipient segellat en el qual havia fet un cert ritual, solament he hagut d'aconseguir que l'agafés). Així haurà fet alguna cosa pel principat, que per iniciativa pròpia no farà mai res que no sigui solament per a ell.
I no solament han vingut vampirs. També els meus ghouls em van avisar de que la policia havia detingut a un captaire desfigurat amb una força extraordinària. Vaig sospitar que pogués ser un ghoul Nosferatu, de manera que el varem agafar i ens el varem endur per interrogar-lo... per torturar-lo. Va confessar després de no gaire estona, ens va dir que els seu domitor era un vampir de Barcelona, i ens va dir què era el que ell havia descobert. També ens va dir que encara no havia pogut passar aquesta informació... però no se si m'ho puc creure. Després ha mort. No hi havia altra opció. Sabia massa coses perilloses per a mi i per als meus ghouls, i per a tota la resta que depenen de mi. No tinc manera segura de retenir-lo, ni tinc clar què podria fer amb ell si ho faig. De tota manera, això m'ha fet pensar que he de preparar alguna mena de masmorra per poder empresonar a algú si en algun moment és necessari.
Després de cosa d'un any i mig d'una relativa calma (ho conto des del gran atac dels llops, no pas des de la darrera vegada que vaig escriure), han començat a passar coses. En aquests moments no se si el principat podrà sobreviure. Però comencem des del principi.
Tot anava segons una certa rutina: les reunions de l'Elisi, l'entrenament del mestre, controlar Carlos, intentar controlar el Roger, anar fent crèixer els negocis i el control sobre els mitjans de comunicació... consolidar el poder perquè arribés a ser suficient per oferir una certa seguretat al principat. Però un dia em vaig despertar mitja hora després de que es pongués el sol, enlloc de fer-ho tan bon punt s'amaga, i no estava al refugi, sinó al mig del carrer. El mateix va passar a la Lidia. Però va ser l'Arnau qui va desaparèixer durant més estona, per trobar-se que es despertava a Barcelona i ple de sang. Ho va considerar un problema i m'ho va comentar; i vaig decidir demanar ajut a Chang, encara sense saber quin seria el preu que ens demanaria. Però l'únic que ens va demanar va ser collaboració i secret.
Per Chang va ser evident que hi havia un cert domini màgic sobre l'Arnau. Ell podia fer un ritual per descobrir alguna cosa. Un ritual perillós, amb risc de mort. Volia que l'ajudessim en aquest ritual i que en guardessim el secret, però solament donaria els detalls als qui realment participessin.
Vaig convocar un areunió de tots (excepte Sara, mai no participaria en aquestes condicions en res organitzat per Chang) i els vaig exposar el tema. L'Armand va tenir por d'ajudar i Sergi i Carlos també es van excusar. La resta varem passar a una altra sala, on Chang havia preparat les seves coses. Hi havia un recipient al mig, i molts símbols cabalístics per tot arreu. Chang ens va situar convenientment. El paper del Roger era simplement d'espectador, la resta no sabiem el que haviem de fer. Va començar el ritual, entre d'altres coses es va fer un tall i va deixar que la seva sang rajés al recipient. Els altres el varem haver d'imitar (excepte el Roger). Al fianl del ritual va brollar un raig de llum del recipient i la sang va desaparèixer. Dins la llum, Roger va veure el rostre del qui controlava l'Arnau. Chang va marxar ràpidament i la resta el varem seguir uns moments més tard, per trobar-nos que el Carlos l'estava molestant acusant-lo d'haver-nos fet alguna cosa.
Varem anar a fer un retrat robot del rostre i el varem fer buscar per la policia com a criminal perillós. També les bandes (tant les controlades per Carlos com per l'arnau i el Roger) el van començar a buscar. Finalment, va ser la gent de Carlos que el va veure entrar en un edifici. Quan va sortir, el varem seguir fins a una esglèsia. Vaig fer muntar una vigilància tant de l'edifici com de l'esglèsia, i aviat va ser evident que a l'edifici no hi anava sovint (de fet, no se'l va tornar a veure per allí). Pocs dies després, al sortir de l'esglèsia el varem detenir (de fet, ho va fer la policia). Varem començar-lo a interrogar a comisaria, però ràpidament ens varen avisar de que hi havia un advocat amb una ordre judicial per treure'l d'allí. Varem sortir per la porta del darrera i el varem portar al meu refugi (aquell que solament li falta un retol lluminós a la porta que digui "refugi del príncep", ja que tothom el coneix). Anton va dir que s'encarregaria d'investigar el jutge que havia signat l'ordre (no se si us he presentat Anton. Es una mena de mafiós mig italià que vaig acceptar en el principat perquè era amic de la infància de Carlos. En aquells moments estava a prova). El varem interrogar, però l'home era dur i no li varem treure res. El varem deixar lligat amb la intenció de continuar a l'endemà. Però quans ens varem despertar, el varem trobar mort: s'havia alliberat de les cordes i havia intentat atacar-nos mentre dormiem, cosa la qual va fer actuar el Sensei.
En qualsevol cas, això trencava el control sobre l'Arnau i varem tenir un petit temps de descans. No se exactament en quin moment va ser que el Carlos es va enfadar després que el renyés en públic i va renunciar com a lloctinent. Gairebé me'n vaig alegrar, i vaig nomenar l'Arnau.En aquests dos mesos de descans va ser també quan vaig decidir-me a anar a veure els meus pares. Més hauria valgut no fer-ho. Vaig viatjar a Califòrnia pels camins de les fades i em vaig reunir amb ells durant una nit. Els havien convidat a Alemània poc després de que nosaltres matèssim el Príncep dient-los que tenien notícies sobre mi. Els van tractar be, però quan va començar la Guerra, els van fer fora. Van tornar i es van trobar que la seva fortuna s'havia esvait, que ells eren donats per morts, no van trobar ningú conegut... van haver de dormir pels camins. La salut del pare no ho va resistir. El poc que van poder recuperar va servir per pagar un hospital a EEUU on curessin la seva malaltia, ara la mare havia de fer feines... em vaig quedar encara una altra nit. Em va saber molt greu haver de dir-los que no podia quedar-me amb ells, que no sabia quan els podria tornar a veure... però era necessari. Aquella altra nit no vaig anar a veure'ls. Vaig arreglar les coses perquè poguessin viure en una casa millor, amb un jardí. He buscat una mena de dama de companyia per la mare, una noia que parli castellà i anglès i que sàpiga el suficient d'ordinadors com per poder mantenir amb els pares una certa correspondència per e-mail. També els he buscat una minyona i un jardiner, tots dos "hispanos". I ho he arreglat perquè tinguin tot el que puguin necessitar, si més no tot el que sigui material. No els puc tornar la nena que jo era, no puc viure amb ells. Els he parlat del Roger, els he dit que era el meu marit, que m'havia casat... però tampoc no els podré donar mai el net que els agradaria. Si més no, no els en puc donar un que sigui de veritat, tinc alguna idea al respecte...
Vaig tornar. No tinc ganes de parlar de com em va rebre el Sensei. Solament que mai no podré perdonar-li que per evitar que jo tornés a marxar pel mateix camí, va destruir el freehold i va matar totes les fades que hi eren. No puc perdonar-li que matés les fades. No hi tenia cap dret.
Si mai torno a decidir anar a veure els meus pares, ho he de fer en un avió.
Pero els dos mesos de gràcia es van acabar. Aquesta vegada va ser Sergi qui es va despertar a Barcelona, enmig de la Rambla, ple de sang. Va tornar com va poder i va venir-me a veure. Li vaig dir que parlés amb Chang i tornariem a repetir el ritual. Però Chang estava molest perquè Sergi no havia volgut còrrer el risc d'ajudar-lo l'altra vegada, de manera que va demanar com a pagament que li portés un determinat objecte que hi ha en una determinada casa de Mataró. O almenys, ell creu que és allí. Clar que si no hi és, aleshores cal cercar-lo. Sergi va decidir no intentar pagar, de manera que es va abandonar el mètode màgic. Després d'un parell de vegades, es va fer construir una sala per dormir, que ell no podia obrir des de dins, i els seus ghouls tenien ordres d'obrir-lo solament si el veien normal. En cas contrari, calia avisar Carlos. També es va posar al damunt una sèrie de detectors, càmeres i similars.
Quan va tornar a ser controlat, Carlos el va deixar anar (més que res, perquè es tirava contra les parets intentant travessar-les per sortir, i si no l'hagués deixat, s'hauria arribat a matar) i el va seguir. Va entrar en un determinat edifici (que va ser posat sota vigilància, però no ens ha revelat res) i després va anar cap a Barcelona. A tot això, Carlos el va anar seguint, però no va intervenir. Va entrar a l'Ajuntament (després de matar el guàrdia de l'entrada) i va tornar a sortir al cap d'una estona. He pogut saber que va matar un conseller.
Sergi va prendre la precaució addicional de fer acolxar les parets de la sala on dorm.
La següent vegada, també Carlos el va deixar sortir, sense esperar-nos ni dir-nos res. L'anava seguint quan Sergi es va girar i li va disparar. Després el va perdre una estona. El va tornar a trobar més tard, dins d'un edifici. Va entrar i el va sentir parlar sobre una sèrie de plans per aliar-se amb els llops i atacar-nos, i quan va voler retirar-se li va petar una trampa incendiària que per poc el mata. En realitat, Sergi no era allí, allò era solament una trampa per a Carlos. Se'n va sortir de miracle i va tornar cap a la furgoneta on eren els ghouls de Sergi. Va entrar, va tancar la porta, i li va petar una altra bomba. Els ghouls no ho han pogut explicar.
Va ser aleshores que ens va enviar un missatge d'auxili. Estaven en territori de Dominus, o sigui que em vaig posar en contacte amb ell, vaig dir-li que un dels meus vampirs estava fora de control i que havia entrat en el seu territori; i que n'hi havia un altre intentant-lo fer tornar. Li vaig demanar permís per anar més gent i me'l va donar, dient-me que el mantingués informat. Varem arribar a temps d'evitar que Sergi acabés de desagnar Carlos: quan els varem trobar el tenia agafat i l'estava mossegant.
En aquells moments estavem Anton, Arnau, Roger i jo. Varem portar els altres dos cap a casa (Carlos no es podia moure, no era capaç ni de curar-se per manca de sang; i Sergi estacat). Varem demanar a Lidia una mica de sang de la seva reserva i la varem donar a Carlos. Amb això es va poder aixecar, i li varem oferir sang d'animal o sang nostra; però va dir que ja s'apanyaria i se'n va anar. Ha estat la darrera vegada que l'he vist. En persona, si més no.
La resta varem tenir una improvisada reunió d'emergència. Varem estar d'acord: Sergi no podia tornar a sortir en aquell estat. Havia demostrat no ser capaç de controlar la situació, de manera que dormiria en la cambra que havia preparat, però solament sortiria si Arnau, Roger o jo ho autoritzavem. Sota cap concepte intentariem nosaltres pagar el preu de Chang per tenir ajut màgic, ja que ell no ho havia volgut intentar. No ens creiem el que Carlos havia sentit sobre els lupinos: semblava una manera més d'atreure'l.
Sergi s'hauria de fer càrrec de les compensacions que demanés Dominus.
L'endemà, quan estavem a punt de marxar cap a parlar amb Dominus vaig rebre un avís: estaven a punt de publicar en un diari unes fotos de Carlos matant una pila de gent: "Psicópata asesino suelto en Granollers". El reporter no havia volgut vendre l'exclusiva i se n'anava cap a Barcelona per vendre les fotos a un parell de diaris. Vaig enviar Anton a interceptar-lo i vaig anar a veure Dominus. No se qué va fer Anton, però va aconseguir acabar en mans dels Nosferatu. Tampoc no l'he tornat a veure.
Sergi va romandre inconscient dues nits. La tercera el varem poder interrogar. Quan li varem treure l'estaca (no les manilles) es va mostrar insolent, encara era ell qui demanava explicacions. No va voler respondre, no va voler-se fer càrrec de les indemnitzacions que ha demanat Dominus (que solament ha demanat diners, i no gaires), no va voler acceptar les condicions en quant a les mesures de seguretat que s'havien acordat. El vaig avisar de que la seva vida depenia de les seves respostes.
Ha estat una decisió dura per a mi, però pel be del Principat, Sergi ha de morir. I no morirà enseguida. Ara el te Chang. Aconseguirà dominar-lo amb una magia que espera que sigui més forta que el lligam que tenen els altres sobre ell. Quan arribi davant els qui el dominen matarà o capturarà segons la quantitat de gent que hi hagi. Això esperem. Màgia i vincles de sang i Dominació. Chang ha de trencar el Vinculum que encara hi ha en la sang de Sergi dels dies que va estar al Sabbat. Prefereixo no saber com ho farà. No crec que sigui gens agradable. També hi ha el perill de que els dos controls estiran cap a costats oposats siguin més del que pot suportar, que la seva ment es trenqui i es converteixi en un idiota babejant. Però està condemnat a mort, de manera que això no importa. Quan els qui el dominen ja no existeixin, es convocarà la Caça de Sang. Però la seva sang ja està capturada i la oferiré a Roger. La seva força no s'ha de perdre, és un luxe que no ens podem permetre.
Perquè ens hem quedat sense Carlos (de qui solament se que després de l'escena que conec pels diaris ha indemnitzat les famílies dels morts i se n'ha anat de peregrinatge), sense Sergi i sense Anton. Dels qui ens varem despertar aquella primera nit sense saber què ens havia passat quedem solament Lidia, Arnau i jo. Tenim també Roger, Chang, Sara i Armand. I sabem que els llops preparen un atac, i ni Sara ni Armand poden lluitar contra ells quan vinguin. Les fades m'han avisat que els han vist inquiets. Chang te problemes amb els esperits, i Sara també m'ha avisat de moviments a la Umbra. Hi ha hagut moviments immobiliaris que es corresponen amb pautes que els llops acostumen a tenir abans d'una gran batalla. Som pocs, ells son molts i forts. Tinc por que s'acostin els nostres darrers dies, però en qualsevol cas, lluitarem. Se m'ha acudit una idea boja, però no és evident que sigui bona. Ha d'haver-hi més gent com l'Armand, gent que no la volen enlloc. Podria oferir-los lloc aquí, a Granollers, si venen a lluitar contra els llops quan ataquin. Evidentment hi ha d'haver també la condició que repectin la Mascarada. Serà gent sense gaire poder, i poden ser difícils després... però d'altra banda no tinc aliances fortes, no se què podem fer els pocs que som si ningú no ens ajuda. Clar que també podria ser el moment que aprofitessin alguns per enviar espies. Voldria que Carlos i Sergi fossin aquí, que Loly no se n'hagués anat, que encara tinguessim a Loony i a Miriam...
Tantes coses voldria! Voldria no estar en guerra amb els llops, poder parlar amb ells i arribar a un acord. Voldria no estar en guerra amb Sugoll, encara no sé perquè és el meu enemic. Voldria poder fer la pau amb Marco. Ara ja no importa el vínculum de Sergi, ja no tinc cap motiu per matar-lo, i mai no l'he odiat. Al contrari, és el més semblant que tinc a un Sire. Diferent dels de la Camarilla, ell és Sabbat... però a la seva manera va ser bo amb nosaltres; i jo no li vaig pagar com es mereixia. Ho havia de fer, ho tornaria a fer, però ell no ho mereixia. No crec que pugui deixar d'odiar-me, i em sap molt de greu.
Els dies passen un darrera l’altre i a mi em sembla que mai no acabaré d’arribar a tots els llocs on he d’arribar. He d’aprendre tantes coses per poder protegir la meva gent! La societat dels vampirs és despietada i la soledat que porten al cor és gelor. No vull que Granollers sigui com els altres principats, no vull una colla d’essers independents lluitant pel seu propi poder solament, sempre esperant el proper cop -per rebre’l o per donar-lo. Vull que siguem diferents als altres. Vull que siguem capaços d’ajudar-nos i mirar pel be comú, sense portar el compte dels favors. Com amics. Com germans.
No m’agrada el Sabbat. Són una gran força desenfrenada, però no tenen mesura. Però no per això crec que tot el que prové d’ells és dolent. He pres un dels seus rituals per a nosaltres, ens pot ajudar. No com ho fan ells, però si el que fan.
Heu sentit a parlar de la Vaulderie? Els Sabbat barregen les seves sangs en una copa i tots en veuen. Com un Vincle de Sang, encara que diferent. Un Vincle de tots cap a tots, i no tant fort. Nosaltres hem creat la nostra pròpia versió de la Vaulderie, però no ho fem enmig de grans festes com les seves, amb els seus altres ritus i focs. Més tranquils, al nostre estil, a casa nostra, en privat. No tothom, només els més "íntims": l’Arnau, la Lidia, la Sara, el Roger i jo. Així, i voluntàriament, ens hem lligat els uns amb els altres al mateix temps que hem trencat els Vincles que alguns tenien envers altres vampirs.Potser algun dia convidarem Carlos i també els nostres nous childes, però no és encara el moment.
Perquè Carlos va tornar poc després, i nosaltres varem decidir crear nous vampirs per ajudar-nos a fer tot el que s’ha de fer per mantenir el territori. Tenim tres nous childes: el de Roger, el de Lidia i el meu. A Sara no li vaig demanar que ho fes, i Arnau... ell encara té el seu tercer ull vermell. Encara que s’interessava per deslliurar-se de la corrupció de la nostra creació no se n’ha sortit encara. El seu intent de crear un childe va ser horrorós. Va aconseguir un vampir, si, però un de monstruós i sense ànima humana. El varem haver de destruir. Ara, l’Arnau es pren encara més seriosament la seva purificació.
El nostre orígen... tant desconegut. Però sabem que Marco va ser alguna cosa semblant a un Sire... i ara se que també Chang hi està barrejat. Ho va descobrir Lidia. Un dia em va telefonar. Em va dir que era increíble, que havia descobert uns documents que demostraven que estava barrejat en la nostra creació. De cop, es va sentir un soroll com si el telèfon caigués. Algú va agafar el telèfon, però ni ell ni jo varem dir res. Chang va retenir Lidia durant tres o cuatre dies, i quan la va tornar a deixar el cabell se li havia tornat blanc. Ha passat més d’un any, però no vol parlar més sobre això; ni tan sols confirmar-me que es referia a Chang. Diu que ha vist l’infern massa a prop pel seu gust. Té por que Chang pugui enterar-se de que diu una sola paraula sobre aquest tema. Potser vaig ser covard, potser hauria d’haver obligat a Chang a deixar-la anar. Però quan vaig anar a casa seva per preguntar per ella, va contestar que estava ocupada i no podia sortir; i això em va fer pensar que la seva vida no corria perill. Jo volia que descobrís coses sobre Chang, i per això la havia animada a que anés a aprendre d’ell. Potser sóc responsable del que li ha passat. D’altra banda, ella va ser imprudent. Hauria d’haver esperat i explicar-me el que havia trobat de tu a tu, quan fossim en un lloc segur. I, a la seva manera dura i estricta, Chang és un bon mestre. Ha despertat l’admiració de Lidia. Ser el seu mestre li dona uns certs drets sobre ella.
I a pesar de que no hagi confirmat que es referia a Chang, n’estic convençuda. Magia Tremere en els nostres origens. Sang de Saulot a les nostres venes. La magia Tremere ha creat uns Salubri que no són com els perduts fills de Saulot que quedaven en aquest mon, ha creat uns nous Salubri que tard o d’hora aconseguiran una reparació. Sóc Dama Ceriwden de les Fades. Sóc l’Espasa Salubri. I un dia el clan Tremere pagarà el que deu.
Però parlant de mestres, sembla que el nostre ha decidit donar el nostre entrenament per acabat, o potser ha entrat en una nova fase que encara no se de què va. Ara ens deixa sortir a l’hora que volem, ja no ens té a casa entrenant-nos en la lluita i les Disciplines durant unes quantes hores cada nit. Però segueix amb nosaltres. I queda tant per aprendre!
Però no tot el que necessito aprendre m’ho pot ensenyar el Sensei. Ell sap de la història de la nostra raça, i sap de com sobreviure en solitari, lluny de la resta dels nostres. A vegades és tentador. Anar-me’n amb Roger, abandornar-ho tot, viure la nostra eternitat en algun racó perdut d’aquest mon, lluny de vampirs i de mortals, probablement caçant animals per la nostra supervivència, potser acostant-nos de tant en tant a algun nucli humà per sentir la seva escalfor i no oblidar la dolçor de la seva sang... però no ho puc fer, no puc deixar els altres, Carlos acabaria ficant-se en alguna cosa de la qual no sabria sortir, Sara podria sobreviure però no ser com resistiria la absoluta soledat (i no seria acceptada enlloc més). Lidia podria apanyar-se, suposo... però potser algun dia necessitarà ajuda, Chang pot ensenyar-li moltes coses, però no crec que sàpiga estimar. Arnau és qui menys em necessita. I estan també els nostres nous fills, el childe de Roger, el meu, el de Lidia (que, encara que va ser creat per Lidia, és més childe meu que d’ella). I els ghouls que depenen de la meva sang, no els puc abandonar.
I fins i tot els mortals, també a ells els puc ajudar i protegir, encara que no ho sàpigan. Fa poc, va haver-hi una sèrie de desaparicions misterioses. Investigant una d’elles (un pobre rodamon del qui ningú no es preocupava), vaig descobrir una sèrie de passadissos soterranis. No m’allargaré sobre el com, però al final vàrem descobriri el cau d’una mena d’insectes gegantins. Unes larves d’uns 2-3 metres que es menjaven a la gent. Feien servir la carronya per alimentar els recent nascuts. Un formiguer enorme. Els primers que hi van arribar van ser Roger i Sara, mentre jo estava intentant parlar amb una dona que s’havia salvat del seu atac, però que havia vist devorar els seus fills i havia sentit morir el seu marit. Vaig poder portar una mica de pau a la seva ànima mentre Roger i Sara, fent servir els sentits dels llops, seguien el rastre. No van sortir de sota terra aquella nit, i a l’endemà els varem anar a buscar Arnau i jo (Arnau es va armar fortament).Quan els varem trobar, seguint les marques que havien anat deixant, Sara estava a les últimes i Roger estava en Torpor. No el tornaré a enviar a un perill si no vaig amb ell. No podria resistir tornar-lo a veure tant mort, tornar a veure que la meva sang no aconseguia despertar-lo. Abans vull morir jo. I encara, al sortir del formiguer, varem trobar una altra bestia dins un llac. No molestaré aquesta bèstia, de moment, però he de recordar on és. També varem trobar un passadís de pedra. En un extrem, un segell guardava l’entrada a una sala on, sobre un altar, una copa deixava sentir una impresió malèfica. En va recordar el segell que guardava la meva estimada Stormbringer i no el vaig voler creuar. Això si, més tard hi vaig tornar, per fotografiar-lo i poder així ensenyar-lo als mags; ells solament em van dir el que jo ja suposava, que era millor deixar el que fos ben quiet. Ara penso que potser les restes d’explosions que vaig trobar en aquella altra sala, aquella corda tallada, aquell tros de paret del túnel que estava reventat com si algú hagués entrat... potser algú ha intentat recentment agafar aquella copa... però la copa és sobre l’altar.
El formiguer serà destruit. Per a això tinc la meva tropa mercenària. Encara que aquelles larves, aquelles bèsties semblants a mosques i les altres criatures que hi hem vist... són més inteligents del que semblen. No molt inteligents, potser és solament un instint pervers; però de la manera que siguin poden contraatacar de maneres inesperades, com quan van reventar el terra sota la meva tropa. Potser si trobem la reina (suposant que existeixi alguna cosa semblant) tornaré a baixar jo mateixa.
Però no tot el que es inquietant sembla ser dolent. Un dia, em vaig despertar amb una mena de tatuatje al pit, i el Roger també. No se com pot haver passat una cosa així i que no m’hagi despertat, ni el mestre s’hagi alarmat. L’únic que ha dit el mestre quan li he ensenyat el dibuix és que és cosa de mortals. Poc després, vaig trobar al meu costat en despertar-me un regal embolicat. Era una meravellosa estatueta de cristall: un home i una dona amb una gran expressió de pau, a pesar que la part inferior del seu cos era monstruosa; i enmig una rosa. Les tres coses com girant, com una trena, però sense tocar-se. I una paraula: "creixeu". Mai no havia vist res igual, i suposo que si Sir Gilles no hagués mort s’hauria passat nits senceres mirant-ho. No se què és, no m’agrada trobar coses diferents en despertar; però a pesar d’això no em sembla una amenaça...
I hi ha una espurna d’esperança. Els garou volen parlar, potser podriem tenir una treva. La necessitem. Ens reunirem a l’Aliança dels mags, ells garantiran la neutralitat.
Solament espero que Sergei, el Justicar Nosferatu que ha vingut per investigar les acusacions que Sugoll ha llençat contra mi d’estar aliada amb els llops i amb el Sabbat, i encara alguna altra cosa que no recordo no ho espatlli. Te una veritable fobia als llops, no els pot ni veure. Creu que amb ells solament es pot fer una cosa: matar-los. No hi estic d’acord. No se gaire sobre ells, però alguna cosa m’ha explicat Sara. Es una llàstima que siguin fanàtics, no crec que la seva lluita sigui dolenta. Però no se que és aquest Wyrm del qual parlen, contra el que lluiten, i del qual diuen que els vampirs en som criatures. Sé que és corrupció. Potser sigui cert que en la nostra carn morta sempre hi ha una espurna de corrupció, però com poden no veure les diferències? No es el mateix el Loony que tinc tancat i estacat perquè ja no sap ni qui o què és, ni pot controlar-se, que el Carlos amb la seva inconsciència infantil, o la Lidia i el seu gran sentit de la moral.
Perquè sobre això no n’he parlat, encara. Loony és viu i el tinc jo. Sugoll el va enviar a assassinar Dominus, i Dominus me’l va canviar per alguns vampirs dels seus que haviem agafat fent maleses en el meu territori. Bé, en un tros del territori fronterer que estavem discutint sobre si era seu o meu (me l’ha regalat. Diu que el que farà serà convertir-se en Príncep de Barcelona). També va tornar Anton, encara que Sugoll l’havia fet presoner... ara no me’n refio gens.
Ja he escrit prou per avui. Ara vull descansar, vull estar una estona amb Roger, solament nosaltres dos. De vegades, ser el Príncep fa que no pugui ser Ceriwden tanta estona com jo voldria. Demà parlarem amb els llops. Demà serà una altra nit.
Però ho he explicat tot molt depressa, i hi ha algunes coses en les qual cal entretenir-se més.
No era la copa el que guardava el segell. Era un anell que hi havia a dins d’ella. Un anell que Carlos havia agafat. Carlos era el qui havia deixat aquella corda, el qui havia reventat aquella paret.
Varem demanar a Chang que mirés si ens podia dir alguna cosa sobre tot el tema, si podia saber alguna cosa sobre l’anell, sobre el segell, sobre tota la màgia de la sala. Chang va desactivar el segell i va estar estudiant la situació. Solament va poder saber que s’havia obert una porta cap a alguna altra banda. També que Carlos havia pogut agafar l’anell perquè tenia l’equilibri necessari entre innocència i corrupció.
Vaig parlar amb els mags. Em van dir que l’anell que tenia Carlos li donaria un gran poder i després el destuiria. Que quan ho hagués fet, ells podrien agafar l’anell i tornar a tancar el portal. També em van dir que el portal s’obre a alguna cosa que solament em poden definir com la idea que jo pugui tenir de l’infern. I, quan els vaig preguntar, em van dir que el fet que Carlos conseguir deslliurar-se de la seva part de corrupció no el salvaria, solament faria el procés més llarg, de la mateixa manera que si creixia la seva corrupció la seva destrucció s’avançaria.
I, mentrestant, les bèsties del Wyrm havien començat a entrar pel portal i la gent de Granollers havia començat a morir; perquè aquestes eren les bèsties que hi havia a l’altre costat del portal. Aquestes les bèsties contra les quals es van enfrontar primer Roger i Sara i que per poc me’l prenen per sempre.
I no podia fer entendre a Carlos que no hauria d’haver agafat l’anell. Ell solament deia que li van parlar d’un objecte màgic i poderós, i que això és motiu suficient per agafar-lo. En qualsevol cas, vaig recomanar a Carlos que medités molt els seus actes, i també que no usés Nakyrae. No recordo si li vaig recomanar també que no intentés usar l’anell o vaig creure que ell mateix ho havia de veure de tant evident com era.
Carlos em va venir a veure per dir-me que quan s’havia despertat hi havia unes rates enormes mirant-lo, encara que no se li havia¡en acostat ni li havien fet res. El vaig despedir de mala manera. A ell, unes rates el miraven. Mentrestant, les bèsties a les quals ell havia obert la porta gairebé havien matat Sara, li havien arrencat una ma a Arnau, m’havien ferit a mi mateixa, havien matat diverses persones a Granollers... i havien deixat Roger en Torpor. Roger no es despertava per les nits, jo sortia de la terra i me’l trobava com si fos mort. La meva sang no era capaç de despertar-lo, i encara em sembla que el Sensei n’hi va donar de la seva, però Roger seguia com mort. En aquells moments, tenia de ganes de matar Carlos per tancar la porta de la manera més fàcil.
Però no podia fer-ho. Ja vaig sentenciar Sergi. Ja vaig destruir Stormbringer. Carlos havia de viure.
Havia de fer el que havia de fer. Vaig escriure un missatge per un dels líders dels Garou. Sara m’havia explicat que hi ha garou de dues tribus al Montseny, hi ha Camada de Fenris i Fianna. Vaig escriure al lider dels Fianna. Li vaig explicar que hi havia unes bèsties de les que ells anomenen "bèsties del Wyrm", que les volia destruir i que volia parlar amb ells si és que això em podia ajudar en aquesta lluita.
Em van citar a una clariana prop del Montseny, sola. No és territori neutral, com quan hem intentat reunir-nos amb ells a l’Aliança dels Mags. Ni tant sols com quan les fades em van enviar a matar una bèstia que existia en un altra mon, en aquells plans que els Garou anomenen la Umbra, on varem trobar un grup de Garou que anaven amb la mateixa missió i varem aconseguir no matar-nos els uns als altres i fins i tot col·laborar una mica en la destrucció d’aquella bèstia. De fet, varem entrar al seu cau nosaltres per una banda i ells per l’altra, i després de que Roger, Sara, Lidia i jo matessim el drac verd, al sortir, varem alliberar algun d’ells que havia caigut presoner. També eren Fianna. I la Sara també ho havia estat.
Confiava en què creguessin que volia lluitar contra el seu enemic ancestral. Sé que, de fet, volen sempre matar-nos perque també a nosaltres ens consideren bèsties del Wyrm. Contava amb el que m’ha dit Sara, que ells són capaços de sentir la olor del Wyrm i la seva corrupció, però jo no faig aquesta olor. Confiava en que recordessin que vaig salvar a alguns d’ells. Però tenia por. No havia dit a ningú a on anava, i jo estava completament a les seves mans. Si m’haguessin atacat, potser hauria pogut fugir ajudant-me de la màgia que les fades em van ensenyar; encara que era més probable que hagués hagut d’acabar fonent-me amb la terra i esperant que es cansessin d’esperar que sortís. Probablement hauria entrat en Torpor, i no se quan hauria pogut tornar.
Però Carlos era un dels meus. A Rosalia l’atreia com la llum atreu als insectes nocturns. A Carmen li agradava. I, encara que aquests sentiments no són meus, Carlos és com un fill problemàtic, que l’estimes més perquè esperes que algun dia tot estarà be.
Vaig anar, amb la por al cor; però no als ulls, ni a les mans, ni a la boca. Vaig esperar en el centre de la clariana i els ulls dels llops anaven apareixent al meu voltant, dins les ombres del bosc, mentre els seus udols omplien el silenci de la nit i la por del meu cor lluitava per escapar de les seves fronteres. Però vaig aconseguir mantenir-la fermament controlada, perquè el que em portava allí era l’esperança de poder ajudar la gent de Granollers, d’evitar més morts. I, sobretot, l’esperança de que ells coneguessin alguna altra manera d’alliberar Carlos del seu destí, una que no fos el compliment amb la seva destrucció.
Un llop es va separar dels altres i va avançar cap a mi. Jo estava sola, però no desarmada. La meva espasa argentada estava al meu costat, però la llum de la lluna no l’il·luminava, sinó que restava dins la seva beina. El llop es va convertir en un home, aquell mateix home que va sobreviure al nostre atac fugint pels seus camins de plata just després del seu gran atac. Marc, theurge i líder dels Fianna del Montseny.
Es va asseure davant meu i varem parlar. I, al parlar, la por no va desaparèixer del meu cor, però va adormir-se una mica, i si jo no hagués estat no res més que un mort que camina, hauria respirat amb més facilitat.
Vaig explicar-li la situació, i vaig dir-li que volia eliminar aquelles criatures, aquelles bèsties que ells anomenen del Wyrm, perquè encara que jo no sabés què és el Wyrm si sé que maten a la gent que he de protegir.
Va dir-me que el Wyrm és la corrupció. El Wyrm és el mal. El Wyrm és el que es torça dins els cors per cobejar allò que no els pertoca. El Wyrm és el que porta a un germà a matar el seu germà per enveja del que l’altre te.
I vaig pensar en la llegenda sobre el nostre origen, en que som els hereus de la maledicció de Cain per haver matat Abel portat per l’enveja de l’amor que Déu li tenia. Potser parlen d’això quan veuen en nosaltres la marca del Wyrm.
També em va preguntar què eren per mi la gent de Granollers. Un ramat? va proposar. Una responsabilitat, vaig respondre. Vaig explicar-li que no m’alimento de la gent. Em va dir que creia que els de la meva espècie s’havien d’alimentar de sang, i li vaig aclarir que si, però que no cal que la sang sigui humana.
Quedarem per atacar el formiguer. Ells ho farien a través de la Umbra i nosaltres pel mon real. Hauriem de procurar no trobar-nos, al cap i a la fi, és millor que la seva gent i la meva no es barregin. També em va parlar de la porta i l’anell. Per tancar la porta cal el desig i la sang, cal que la clau estigui al pany mentre es tanca la porta, i cal que no hi hagi cap ésser més enllà del segell.
Varem fer algunes proves amb Carlos. Creia que ell havia de voler que l’anell es quedés dins la copa. I quan hi va tirar sang a dins, va passar alguna cosa, ja que hi va haver alguna lluminositat. Però Carlos no es volia desfer de l’anell. La primera cosa que va intentar va ser usar l’anell per tancar la porta, però no pas posant l’anell a la copa, sinó posant-se’l ell i usant el seu poder. Vaig veure com les seves mans es deformen a l’usar-lo, i vaig tèmer que això fos la manifestació visible de la corrupció que se’l menjaria poc a poc si seguia fent servir l’anell i que acabaria destruint-lo.
Després, mentre feia els plans amb Roger i Arnau i els meus mercenaris per atacar el formiguer, vaig pensar que probablement la copa s’havia d’omplir de sang, i també que haviem de demanar a Chang que tornés a activar el segell.
El problema per deixar l’anell és que l’anell seguia a Carlos. Però, finalment, varem aconseguir que l’anell es quedés al seu lloc. Carlos es va tallar la ma i va deixar la seva ma junt amb l’anell a la copa, i així l’anell es va quedar i la porta es va poder tancar. Després vaig parlar amb els mags, ells tornaran a posar el guardià, i també miraran que ningú no pugui entrar per on ho va fer Carlos, ni pels túnels on hem anat trobant les criatures del Wyrm. Un cop tancada la porta, els llops han anat acabant amb les criatures d’aquesta mena que quedaven per la Umbra, i nosaltres amb les que hem trobat pel mon real. Encara en queden...
Però la part bona de tot això ha estat el que hàgim començat a parlar amb els llops. Se que els llops del Montseny tenen dos líders, i que segons el moment és l’un o l’altre el qui te el control. En aquest moment sembla que el qui el te és Marc, i és amb ell que he parlat. No és fàcil. Ni ell ni jo podem obtenir de la nostra respectiva gent una confiança cega. Ell necessita resultats perquè Manel, l’altre líder, no se li pugui oposar i jo... en aquests moments hi ha un Justicar Nosferatu que ha vingut a investigar les acusacions que Sugoll ha llençat contra mi, i una d’elles és la de col·laborar amb els llops. I Sergei, el Justicar, els hi te fobia; els odia sense conèixer-los. Volia portar-lo a aquesta primera conversa perquè veiés que no traiciono la meva gent, però no m’he atrevit.
No és gran cosa el que hem acordat de moment. Tindran les seves terres sagrades, però solament unes determinades nits de l’any. Això si, de moment han d’obrir els camins espirituals. A Roger no li agrada que li hagi ordenat deixar passar els llops per fer-ho, però m’obeirà. Jo hauria preferit que l’acord fos que tinguessin aquestes terres, però que hi anessin i tornessin solament pels seus ponts de lluna...
Parlant d’un altre tema, va aparèixer un vampir nou a la zona. Em van avisar les fades. El varem trobar al cementiri. Dins el seu cap hi havia un veritable embolic, i la por era el que el movia, encara que es creia ser una mena de Déu creador. No vull extendre’m sobre com el vaig trobar la primera vegada i com el vaig perseguir intentant parlar amb ell. Vaig fer que els meus ghouls em portessin de dia al mausoleu on dormia, i amb esforç em vaig mantenir desperta per usar el meu poder de curar la ment.
Quan em va tornar a veure em va anomenar Rosalia... i em va dir que no li havia fet cap favor, que hi ha coses que és millor oblidar. Dins la seva ment vaig veure la meva pròpia imatge dels primers moments de la meva vida nocturna, un rostre de dona i un nom. I, pel nom, he pogut saber qui és. Es aquell coronel que també va despertar amb nosaltres la primera nit i que, com Lidia, va desaparèixer quan vàrem matar el príncep de Barcelona. La seva dona va desaparèixer durant la guerra... com van desaparèixer els meus pares. Faré que la busquin, qui sap... El coronel, que ara es fa dir Simon, vol que el deixem en pau, i així ho farem. Però també ha dit que si el necessitem el podem anar a buscar. I com que la Loly m’ha escrit dient que aviat vindrà, tornarem a estar junts tots nosaltres, si més no, tots els que encara seguim vius, perquè Miriam no pot tornar. Espero que Loly, donada la manera en què va marxar i amb qui va fer-ho, hagi avançat més que jo en les arts de la curació i pugui acabar de curar Loony.
Puc curar les ferides del cos i puc tornar l’equilibri a la ment. Se que podré recuperar les ànimes que la Bestia hagi dominat. Però no és suficient. Com curar el dolor? O la malaltia? Hauria de poder curar la malaltia per poder tornar la salut al meu pare. Hauria de poder curar el dolor per portar veritable pau a l’ànima de Simon. Si el meu deure es protegir els meus, això no és tant sencill com mantenir-los vius (encara que mantenir-los vius no és sencill, en realitat).
I som tant vulnerables, en realitat... el veterinari de les meves granges ha descobert la realitat de la nostra natura. Bé, de la meva, dels altres no en sap res. Cal dir que ja coneixia l’existència dels vampirs, una vegada, fa temps, un vampir el va atacar i el va deixar recordant... Sortosament, no es algú que ens vulgui destruir, vol ser un dels nostres. He intentat desanimar-lo, he intentat espantar-lo... però la seva il·lusió de vida eterna és molt ferma. Es un ilús. Creu que ser un vampir és pràcticament ser un ésser omnipotent. No sobreviuria... però quan he intentat allunyar-lo ha caigut en la desesperació, i el varem haver de treure d’un bar, a Barcelona, on estava borratxo i parlant de vampirs a tothom que el volgués escoltar... l’he tancat en un frenopàtic, estava completament desfet. I li he promés que si lluita per recuperar-se li donaré la immortalitat que vol... però no el convertiré en vampir. Serà millor per ell ser un ghoul i poder seguir fent una vida pràcticament igual que la que feia... o potser ajudar a Geoffrey i aprendre algunes de les seves habilitats. Clar que això podria fer posar gelós a Geoffrey... pobre Geoffrey, odia tant allò que vol!
Gelosia... quina tonteria... i quin mal que fa. Perquè estic gelosa. Se que no tinc motius, però estic gelosa. Veig amb quins ulls es mira Sara a Roger quan es transformen tots dos en llops i van a caçar. I Roger, que ja moltes vegades pasava dies lluny de mi per poder vigilar totes les fronteres que ha de vigilar, ara a més ha de passar temps amb el seu cadell, que encara no conec. I estic gelosa, encara que aquest cadell existeix perquè jo ho vaig voler així. He de dedicar el meu temps a ser Príncep, a aconseguir la pau amb els llops, a protegir la meva gent, a educar els vampirs que hem creat Lidia i jo... i no el puc dedicar a l’únic que vull realment dedicar-lo.
I, parlant de gent nova, Anton ha portat un convidat. No se si matar-lo o ensenyar-li educació. Potser les dues coses... ja m’ho pensaré.
Sembla que els nostre enemics s’han cansat d’esperar que els llops i nosaltres ens destrossem mútuament i han decidit passar a atacar-nos de manera més directa. D’alguna manera tot està lligat amb Sergei. No se si ell està actuant obertament en contra nostra, o si solament està per ser testimoni de les coses que passen i presentar-les de la pitjor manera possible a la resta de la nostra societat. A part de criticar tot el que veu i anar dient que no havia vist mai un Principat tan mal portat... però és el que ha vingut a dir. El que l’han enviat a dir... qui? No ho se. Qui hi ha darrera de Sugoll? Algú capaç de fer matar un Tremere que es movia en les ombres del principat de Vilafranca i així recuperar part del territori que estaven prenent a Barcelona. Entre Vilaranca i Mataró havien retallat ja molt el territori. He d’esbrinar qui és i aprendre sobre ell. Clar que també podria ser cosa dels Ventrue. L’Arnau es dedica ara a passar molt de temps a l’Elisi de Barcelona i ha sentit un rumor segons el qual els Ventrue tornaran a governar Barcelon, i que no es conformaran amb això, sinó que governaran tot Catalunya. I no crec que ens tinguin molt de carinyo, varem ser nosaltres els qui varem matar l’anterior Príncep, que era d’aquest clan. No crec que tinguin en compte el que en aquells moments estavem controlats a distància per Marco i Chang...
Perquè ara ja se més enllà de cap dubte que Chang va ser qui ens va crear amb algun ritual dels seus. Quan Lidia va mirar la nostra sang per saber qui era exactament el nostre Sire, va descobrir una cosa sorprenent: ens van crear amb una barreja de sangs. La més forta és la sang del propi Saulot, però també hi ha la sang Lasombra de Marco, la sang Tremere de Chang, la sang Brujah de Quintanilla i la sang Gangrel de Sonrisas. Clar que Lidia no va anomenar Chang, li te massa por; però ho vaig llegir en la seva ment. No m’agrada fer servir els meus poders d’aquesta manera, no per espiar els pensaments dels qui són amics. Però sabia el que estava pensant i necessitava confirmar-ho. Crec que he de saber quina és la meva sang. És important. Sé què vull fer per la sang de Saulot. No hi ha res que pugui fer per Quintanilla i Sonrisas, que van morir per causa meva. I no se què faré per Chang i per Marco, estic en deute amb ells. Clar que Chang no vol que sàpiga res... suposo que no té clar què pensaré quan ho sàpiga tot... no se fins quin punt ens necessita, té curiositat per nosaltres o li resultem còmodes. No sé res d’ell. I vull saber.
Però estava parlant de l’atac que estem sofrint. Hi ha un brujah que s’està dedicant a venir des de Barcelona i crear childes que abandona sense que sàpigan ni tan sols qui els ha atacat. Ja ho ha fet quatre vegades, quatre nits pràcticament seguides. I una fada va veure dos vampirs, un d’ells Nosferatu (si hem de fiar-nos de la descripció, ja sabem que son bastant reconeixibles) sortint de Granollers. Crec que algun Nosferatu amb un alt poder d’Ofuscació protegeix el Brujah en les seves anades i vingudes, potser fins i tot mentre ataca. Temo que pugui ser Sergei. Però sé on i quan atacarà la propera vegada. M’ho ha dit una vident gitana. Espero que m’hagi dit la veritat, si més no. Sé que tenen aquest poder de veritat, solament que no sempre es molesten en fer-lo servir realment pels qui no són de la seva raça. Ja ho comprovarem. També m’ha avisat que lluito amb una serp que té molts caps, i que encara que he d’evitar que els caps ens mosseguin, realment no aconseguiré res si no la fereixo en el cor; tallar caps no evita que en creixin més. Cosa la qual em torna a portar a qui hi ha darrera de Sugoll... i no sembla que Carlos o Anton i els seu cosí em puguin ser de gran ajuda... darrerament s’estan dedicant a fer festes multitudinàries per divertir el convidat. Si com a mínim sabessin organitzar-les be!
I a més tenim visita. Una maga salvatge, una maga de 800 anys. Sembla ser que és parenta llunyana de Roger (ella el tracta de cosí). Va arribar amb la seva moto, i per on ella passa la realitat canvia. El seu món és una autopista, i si dic això és perquè literalment el món canvia al seu pas, uns metres al davant de la seva màquina es crea una autopista que desapareix quan ha passat sense deixar cap senyal d’haver existit mai. Alazais. Ella m’ha dit que el tatuatge que tenim roger i jo al pit és una protecció contra la màgia, probablement obra de l’àvia (és a dir, de Maria de Criamon, una de les magues més antigues de l’Aliança de Sant Sebastià). Coses de família, sembla ser. Suposo que ens serà útil, sobretot ara que hi ha mags d’una altra facció que ens han atacat. La Tecnocràcia... no acabo d’entendre les diferències entre mags... el que si se és que ens van atacar 15 cyborgs armats amb armes que no havia vist mai i que no funcionen per a nosaltres. Uns pocs d’ells van fugir, i un el varem fer presoner. Com que no col·labora gaire en donar informació, l’he regalat a Chang, a veure què en pot treure. Al cap i a la fi, un enemic no ha de quedar viu si no és a canvi d’alguna cosa que compensi la seva vida, ja que la seva vida és una amenaça. No sabem ni tan sols si venien a per nosaltres o per Alazais. No se quin interés podrien tenir aquests mags en nosaltres, però Alazais veu el mon d’una manera distorsionada, o potser és que distorsiona el mon abans de mirar-lo. Ni tan sols es considera maga, ella es veu a si mateixa solament com una motera. El fet que quan pegava a algun dels Cyborgs amb el seu puny americà se li omplís el braç d’espurnes i que un sol cop aconseguís travessar l’armadura que portaven i matar-los mentre que les bales de Carlos i d’Anton i els seus matons no van aconseguir ni despentinar-los no és important. Em pregunto com es veia a si mateixa abans de qui hi haguessin motos... Per cert, a Sergei tampoc no li va agradar que vingués a l’Elisi. De fet, es van barallar i Roger i jo els varem haver de separar... crec que miraré que es tornin a trobar a alguna altra banda, a veure si Alazais s’enfada amb ell i el mata... no, ja se que això no estaria be; a més, en realitat no resoldria el problema, sinó que suposo que més aviat en portaria encara més. Però és tentador. De moment, m’hauré de conformar amb tenir Sergei vigilat, he parlat amb un Sluah. Si una d’aquestes fades no és capaç de vigilar-lo, ningú no podria fer-ho. De fet, fins i tot varen ser capaces de veure el Sensei quan va arribar.
Anton té altres idees sobre com parar tot això. Per començar, creu que hauria de matar els childes abandonats, però en canvi que no hauria d’actuar en contra del Brujah que els ha creat, ja que pot haver estat dominat o alguna cosa similar i per tant no ser culpable... em pregunto quina culpa veu en els childes, a part del fet que no li agraden com a "adquisicions" pel seu clan, ja que els veu com gent feble... i realment ho són. Però ells no han triat aquesta nova existència. Els haurem d’ensenyar el que els pugui ajudar a sobreviure... i els faré fora d’aquí. No em puc permetre que hi hagi vampirs dèbils a casa meva, necessito que tota la sang que hi hagi sigui sang que em pugui ajudar a defensar el que és nostre. Bé, puc tenir l’Armand. És la meva mascota. I és algú per recordar-me que no tothom te la nostra força i que no tothom té valor per lluitar, però a pesar d’això tothom vol sobreviure, encara que sigui arrossegant-se i amagant-se. Podem triar per nosaltres l’honor i l’orgull, però hem de salvaguardar les vides dels qui depenen de nosaltres, perquè probablement n’hi ha molts que les valoren més que l’orgull.
Però estava parlant d’Anton i les seves idees brillants. Vol anar a Barcelona a trobar el Brujah... probablement el vulgui buscar a la guia telefònica o preguntar al 010. Li va dir a Carlos que anés amb ell. Carlos m’ho va comentar, encara que ja havia decidit no acompanyar-lo (i això va fer desistir anton); això em va donar peu a parlar amb ell i dir-li que sobretot no ho fés, que no vaig a Barcelona. Va voler saber perquè i li vaig ensenyar Loony, i li vaig explicar que està en l’esta en què està perquè Sugoll el va poder capturar gràcies al Vincle de Sang, Vincle que ell també té. Em va preguntar si jo no podia fer alguna cosa amb el Vincle... i li vaig explicar que si, que en aquell únic dia que vaig passar amb el Sabbat vaig aprendre com trencar el Vincle... i el preu que te. Puc trencar el Vincle, però encara no soc capaç de curar les ferides que el ritual deixa en les ànimes. A Sergi (i suposi que a Loly) els va curar el Salubri aquell que varem conèixer, i a mi em van curar les fades. Però a Loony no hi ha ningú que el pugui curar (perquè hem trencat el seu vincle, en l’estat de la seva ànima no li afegia cap mal significatiu), i si trenquessim el Vincle de Carlos tampoc no el podriem curar. Però li he assegurat que és una de les meves prioritats, cosa la qual és certa. De tota manera, no sé quan temps passarà, no sé fins quan tindrà sobre el seu cap l’amenaça del Vincle...
El tapis de les nostre vides és curiós, i te molts colors diferents. El fons es vermell, perquè el color dels vampirs no és el negre, a pesar de que visquem sempre en una nit perpètua. Primera, perquè no sempre vivim de nit. Quan varem anar per mons estranys per destruir Stormbringer (Stormbringer, la meva Stormbringer... perquè t’havia de destruir? Perquè no noto ja el teu pes a la meva cintura, el teu poder a la meva mà? Cada nit de la meva vida morta et trobo a faltar. Ets un vuit que no s’omplirà mai del tot. Sé que el teu esperit era malvat, que la teva sed era massa destructora... però cantaves en el meu cor cada vegada que bevies i m’omplia una alegria salvatge i fosca, la destrucció i la mort eren un cant de llum negra i vermella que vibrava amb la meva essencia...) l’amulet del mags ens va permetre caminar sota la llum de molts sols, alguns semblants al sol del nostre món i d’altres totalment aliens; i també d’altres vegades veiem la llum del dia (la darrera que recordo, una vegada que m’havia quedat desperta darrera les grans cortines pesades i opaques de casa meva per treballar de dia el que no havia pogut acabar durant la nit, i va venir el mestre a obrir la finestra per recordar-me que sempre he d’estar alerta). Clar que no passa gaire sovint. Però no és això el que estava dient. Estava parlant de colors. El color no és el negre: és el vermell, perquè el que guia les nostres vides no és la nit sinó la sang. La sang és el nostre aliment, el nostre plaer, el nostre poder. Quan m’acosto a Roger, el meu amant, no busco el que buscaria si fos mortal, sinó la seva sang i ell busca la meva. Ens abracem i ens oferim les venes mútuament, mútuament ens prenen la vida i mútuament ens la regalem; la sang, la vida i el poder que ens manté incorruptes a pesar del temps que portem morts, aquest és el nostre plaer. La sang és la primera cosa en què pensa un vampir quan ressucita cada nit. Però no és l’unic color de la nostra vida. Hi ha les fades, que són un fil daurat i platejat, llum de sol o de lluna i estels. Sempre brillant, encara que de vegades té la llum del sol i de vegades és en comparació fosc com els estels de la nit. Or i argent, però sempre passió. També hi ha el fil negre dels secrets que amenacen les nostres vides, perquè si se sap quina sang ens va crear ens voldran matar. I cada enemic té un color. Sugoll és marron. Ha viscut massa temps a les clavegueres, i quan passeja per les sales de l’Elisi les porta amb ell, enlloc d’omplir-se els ulls de coses belles. Es una rata esporuguida que vol semblar un lleó orgullós. Marco... Marco és granate, el seu odi va més enllà del vermell, el condensa en un color més fosc. I els que no són enemics també tenen colors. Alazais és un blanc tant viu que et pot cremar els ulls si el mires massa. Maria de Criamon... no ho se. El temps ha deixat la seva marca sobre els seus colors de la mateixa manera que la va deixar sobre les pintures de la Capella Sixtina, i no seré jo qui intenti treure capes i capes de temps per veure quin color te. Chang és gris, per no fer-se notar. Potser és solament un camuflatge, solament porta una capa gris. Però com que la porta sempre, la capa es converteix en ell mateix i es torna gris. Armand és un fil que canvia de color, sempre del color del fil més gruixut que hi hagi a prop seu. No és culpa seva, solament espera així agradar al qui són més forts perquè no li vulguin mal. Lidia ha de ser un blau fosc, perquè és la nostra aprenenta de maga, i li correspon una túnica blava amb estels blancs. Carlos també canvia de color, però és que encara no ha trobat quin és el que li escau. Ara és verd, perquè hi ha esperança de que trobi un bon camí... i també perquè li queda molt per aprendre. Com a tots nosaltres, d’altra banda. Andrea és de color rosa, perquè encara no ha vist prou el mon. El seu color s’ha d’enfortir, però s’ha de fer amb compte perquè no es torni un color brut. A Sasha no el conec prou, Roger no el porta gaire per aquí, sempre el te treballant, vigilant les fronteres. I Jaume és un color groc pàlid que espera veure quin és el seu paper. Sergei té el color de la traició, perquè sigui el que sigui no és el que ha de ser. És del color de les coses podrides. Arnau és del color de la pedra, és sòlid i es pot descansar en ell. És el primer que em va ajudar a portar la meva càrrega com a Príncep. Els quatre childes del Brujah desconegut son del color morat de la por i la desesperació. La Gitana és transparent, perquè és a través d’ella que es poden veure algunes coses. Anton és una taca que es va repetint en el teixit. Cada vegada és una taca d’alguna cosa diferent, de vegades és una taca d’oli, de vegades de fang, o de qualsevol altra cosa. Sara és del verd fosc dels arbres dels boscos espessos, l’únic lloc on es troba realment a casa. I Roger... Roger és del color blau fosc amb què dibuixem el cel al voltant dels estels nocturns quan som petits.
| Ceriwden |
|---|
| Pàgina principalFull de personatge (1)Història (1)Història (2)Història (3)Història (4)Història (5)
|
